Km 0 al 1
El diumenge 25 de març sortirem a les 8.30 del matí d’un lloc esplèndid com és l’Avinguda Maria Cristina, per fer la marató, una de les coses més transcendents de quantes farem a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar “any” per “vida” sense temor a equivocar-se)
Ho farem prop de 20.000 bojos i boges del còrrer, exultants de content, després de tants i tants dies d’entrenament, de tantes vegades que em somiat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gairebé gens la darrera nit...Ho farem en un espai esplèndid. Darrere nostre la Font Màgica, les Quatre Barres i el Palau Nacional. Dues construccions realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de l’any 1929, i la del símbol de Catalunya, feliçment aixecada de nou no fa gaire, que ens semblarà que les van fer per a que fossin el marc de la nostra sortida.
A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passarem per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Cerclarem la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat, i enfilarem el carrer de Tarragona.
 |
No s'ha de patir. La Plaça Espanya no estarà així. (1918) |
Una precisió: la plaça de Les Arenes es va construir fa més de cent anys damunt d’un monticle al que segles enrere anomenaven El Coll dels Enforcats. Era on ajusticiaven els reus. I hi devien tenir feina, perquè hi havia disposades ni més ni menys que cinc forques. El lloc estava fora de les muralles de la ciutat, i d’aquí ve l’expressió, quan hom vol referir-se a un indret llunyà: “Està a la quinta forca”.
Ens allunyarem de “la quinta forca” pel carrer de Tarragona amunt, amb imperceptible pujada, i tindrem a la nostra dreta el Parc de Joan Miró (popularment dit Parc de l’Escorxador) i l’admirable i admirada escultura de Joan Miró, La dona i l’ocell. Un apunt: passada l’escultura hi ha una caserna dels Bombers que s’ha ubicat aquí provisionalment. Els veïns propers es queixen perquè, com sempre passa, no els fa gràcia: diuen que afecta a la visió de l’obra d’en Miró i resta espai públic, però, mal pensat que és un, em sembla que la incomoditat rau en el soroll que fan les sirenes.
Parlant de l’obra d’en Miró, una observació particular: es obvi que l’autor, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), deuria batejar l'obra com “La dona i l’ocell” amb un eufemisme (les guies de la ciutat deien, i encara diuen: “Escultura de 22 metres que representa una forma femenina amb barret i sobre d’aquest la imatge d’un ocell”) perquè com tothom sap, i ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un enorme penis. De bonics colors vermells, grocs verds i blaus –característics de l’artista-, però un penis com una casa. De dona i d’ocell en té ben poc.
 |
Carrer de Tarragona. Any 1970 |
També una constatació sobre el Parc de l’Escorxador: quan es va urbanitzar a les primeries dels anys 80, després que hagués estat derruït el que fou l'escorxador municipal, ningú no podia suposar que les calçades de l'entorn del quadrat que configura l’espai, que són quatre mansanes de l’Eixample (1.000 metres mal contats) seria un magnífic lloc per córrer. No hi ha moment del dia que no s’hi vegi a corredors i corredores, més grans, més petits, fent el seus quilòmetres d’entrenament donant voltes al quadrat. I un sap d’un que hi va entrenar una marató i tot.
A la zona se l'anomena El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat esquerra. Contrasta amb el fet que fa uns anys, quan encara existia l’escorxador, era un lloc on era fàcil creuar-se amb el bestiar que sortia dels corrals de davant -convertits ara en modernes oficines de modernes empreses- camí de ser sacrificats.
Al final de Tarragona passarem per sota, a la nostra dreta, d’un dels gratacels del complex d’habitatges de Roma 2000, construït a finals dels cinquanta per l’arquitecte del Camp del Barça, Francesc Mitjans, en el mateix espai on hi va haver una caserna d’Artilleria. Justament enfront hi ha el restaurant Peixerot, la sucursal del de Vilanova, que també, com allí, fa unes paelles sensacionals. I en aquest indret, en passar la Plaça dels Països Catalans, ens trobarem l’indicador del Km 1 en el mateix lloc on, curiosament, va començar la marató de l'any 1989. Aquella en la qual hi participàrem 2.700 i ens pensàvem que érem multitud.
Km 1 al 2
Passarem la Plaça dels Països Catalans, a la nostra esquerra, i el començament de l’Avinguda de Roma a la dreta. En aquest punt on estem ara, anys enrere es podia veure com passaven els trens perquè l’Avinguda i el carrer d’Aragó no estaven coberts. Quantes vegades, quan era un nen qui això escriu, i qui sap si algun ultraveterà que ho llegeixi, no haurà vist l’espectacle del fum per les xemeneies de les màquines envaint la rasa i el carrer...o escoltat el xiulet ensordidor però a la vegada càlid...o el tram-tram de les rodes al passar per les juntures de les vies? Quantes vegades...? Potser costarà de creure, però és ben cert que, en els anys quaranta, anar a veure passar el tren pel lloc que ara estem trepitjant era una de les diversions de la canalla.
En passar la Plaça dels Països Catalans no cal entretenir-se en mirar res perquè és una de les anomenades places dures, i a més a més està plena de barracons per les obres de l’Ave.
Bé, si ho voleu, potser sí que val la pena fixar-se en el simpàtic Gat de Ferro que hi ha a la teulada ondulada de la plaça: l’únic ornament que ha quedat en peu amb els anys (tampoc és que hi haguessin masses filigranes abans).
 |
Gat de Ferro. |
Anirem pel carrer de Numància amunt (uns 300 metres de suau pujada) per anar a trobar Berlín i girar a la dreta en el xamfrà on hi ha un edifici de l’arquitecte Ricard Bofill, el mateix que ha dissenyat l’Hotel Vela de la Barceloneta, famós pel debat ciutadà que va aixecar per estar en el lloc que està: 88 metres d’alçada a la platja...i famós per ser el més car de la ciutat: des de 200 a 3.700 euros l’habitació esmorzar apart...amb dret a usar la piscina i el gimnàs, això sí.
Però tornem al nostre circuit: seguirem per Berlín fins creuar Entença i enllaçar amb París. A l'encreuament hi veurem el monument a Josep Tarradellas, el polític del “Ja soc aquí!”, president de la Generalitat a l’exili i més tard en democràcia, que era un mestre de les relacions amb el govern de Madrid. I, tot s’ha de dir, un obsés en les formes, fins el punt que cap col•laborador seu podia anar sense corbata, i cap col•laboradora amb pantalons; a ells els volia encorbatats, i a elles amb faldilla. Es diu que amb fama de garrepa, en Jordi Pujol, el seu successor, va haver d’esperar un any i mig per a que li pagués un tortell de cabell d’angel que havia perdut en una aposta entre els dos. Atenció, no voldria pas que el que he dit resultés una frivoliotat: en Tarradellas va ser un gran polític i un estadista de cap a peus que va fer molt per Catalunya. Qüestionat per alguns, però admirat per moltíssims, entre els quals em compto. Que consti en acta!
El monument al Tarra no sé si agradarà a tothom. És d’aquells abstractes que, si no ets un expert -i segurament encara que ho siguis- costa interpretar-ne el significat. El que si ens agradarà i ho interpretarem molt bé és el senyal del Km 2, que el veurem aquí mateix.
Km 2 al 3
No em pregunteu perquè, però el carrer París que agafarem tot seguit és més agradable que el de Berlín, o sí més no a mi m’ho sembla. Serà que els seus arbres són més frondosos, o pel que sigui, però a mi m’agrada més. I no perquè hi hagi gran cosa que mirar, excepte l’edifici de la Piscina de Sant Jordi i l’Escola del Treball a punt de girar a l’esquerra per pujar per l’Avinguda de Sarrià. (La piscina, que va ser inaugurada el 1966, és la primera olímpica coberta, de 50 metres, que hi va haver a Espanya. I l’escola, que concebuda per a la formació dels fills dels obrers del segle XIX, va ser construïda el 1873).
 |
No se sap si els esforçats atletes de la foto eren els que van fer la primera cursa que es va fer a Barcelona... però podien ser-ho. |
L’Avinguda de Sarrià que haurem agafat, és el mateix carrer per on van passar corrent -com fem nosaltres ara- cinc atletes que van fer la primera cursa atlètica que es va celebrar a Barcelona. Va ser el 9 de desembre de 1898. La va organitzar el professor d’un gimnàs, que la va córrer juntament amb quatre corredors alumnes seus.
Tots cinc van fer els 14 quilòmetres de què comptava la cursa, des de davant del gimnàs, tocant al carrer Canuda, fins a la Plaça de Sarrià, anar i tornar. Ho van fer per un camí empedrat, seguint el recorregut del tramvia que unia Barcelona amb Sarrià, que llavors era un poble de les rodalies. Per a què la gent no els prengués per bojos al veure’ls corrent pel carrer, la cursa va començar a les 5 de la matinada i va acabar encara de nit. No se sap el nom del guanyador però sí el temps en fer els 14 quilòmetres, que no està gens malament: 55 minuts.
I sembla ser, per altra banda, que preparats com estaven, no van cansar-se gaire. Les cròniques expliquen que en arribar al gimnàs, de tornada, tots cinc van agafar una bicicleta i se’n van anar a fer un bon esmorzar a Sitges.
Poc abans de creuar l’Avinguda de Josep Tarradellas per la de Sarrià per on estem pujant, ens hem de trobar amb el Km 3. Predecessors com van ser de les nostres curses, potser ens trobarem també els espectres dels cinc pioners en la cruilla, i potser es vulguin afegir a la nostra prova per gaudir amb nosaltres del goig de córrer una prova mítica com la marató.
Km 3 al 4
Avançarem per l’Avinguda de Sarrià (a l’esquerra haurem passat a tocar de la pastisseria Satcha, que menciono perquè fan uns dels millors croissants de Barcelona) i passarem la placeta en honor del metge Ignasi Barraquer, un autèntic pròcer, membre d’una dinastia d’oftalmòlegs il•lustres. A les primeries del segle passat, el doctor Barraquer va revolucionar les operacions de cataractes. Les extreia mitjançant una ventosa en lloc d’una pinça com es venia fent fins llavors. I s’explica una anècdota al respecte: en presentar-ho en un congres internacional de metges a Washington l’any 1923, on es discutien ambdues tècniques, en Barraquer, en mig d’una gran expectació, i per tal de defensar la seva, es va posar dempeus i digué: "Senyors, comparin la pinça de pressió del cristal•lí amb l’ungla d’un gat, i la meva ventosa amb els llavis d’una dona bonica. ¿Què preferirien sentir vostès a la seva galta?". Amb aquestes paraules, la discussió es va donar per acabada.
Tot pujant, segurament ens cridarà l’atenció l’enorme alçada de l’edifici de 21 pisos de l'Hotel Melià Sarrià que veurem a la dreta, en front de la placeta. No perquè no n'haguem vist de més alts, i més que en veurem, sinó perquè no és normal aquest tipus de gratacels en carrers de l’amplada d’aquest. La nostra sorpresa estarà justificada: fa anys, una vegada acabat l’hotel, els veïns van estar a punt de fer-lo enderrocar perquè no complia les normes urbanístiques. No se’n van sortir, però el soroll que van fer va ser enorme, i va servir per crear una consciència ciutadana desconeguda fins llavors per raons òbvies –estem parlant de les primeries dels setanta - i per començar a fer entendre als que manen que “tot no s’hi val”.
I per explicar una cosa menys sinistra: en el mateix edifici hi havia un restaurant a l’última planta per a gent guapa de Barcelona. Es deia l’Atalaia. Va haver de tancar perquè, tot i que la vista era magnífica, els que hi anaven es quedaven gelats al rebre el compte. A banda, no menjaven gairebé res (plats de cuina d'alt nivell, ja sabeu).
Diagonal amunt, passarem per davant de l’illa Diagonal, un modern edifici de color blanc que tindrem a la nostra esquerra, obra de Rafael Moneo, que de lluny té la forma d’un gratacels ajagut (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en com seria el Rockefeller Center de Nova York sí estigués tombat al terra). L’illa Diagonal és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar, perquè està ple de botigues. Des d’una d’esports, molt gran, en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat alguna cosa, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion, cafeteries, restaurants....
 |
| L'Illa Diagonal, el "gratacels ajagut" |
I just al final del complex, poc abans de creuar el carrer de Numància, ens esperarà l’indicador del Km 4, un número que els aficionats al tarot diuen que dóna bona sort. Anem bé, doncs.
Km 4 al 5
Planejarem per la Diagonal (en aquest punt, i fins que no la deixarem d’aquí un quilòmetre, l’avinguda és plana) i passarem pel costat d’un altre gratacel, l'Hotel Hilton, de la cadena del mateix nom. L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona el dia de la marató per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens divertirà veure-la: és sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances -que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest- sinó per altres coses. Coses de la jet set.
 |
| Barraques de |
Una observació: aquest mateix indret de la Diagonal on estarem ara, on hi ha l'Hotel Hilton precisament, el lloc més modern i de més glamour de Barcelona, era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes, i també aquí, encara que pugui semblar insòlit. Ocupades la majoria per gent treballadora que havia arribat d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, no trobava vivenda i es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum...en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge, i els seus habitants van ser traslladats corre-cuita a Can Clos -tot això que van guanyar-, un barri de Montjuïc que es va crear en quatre mesos.
Per no pensar en coses tristes: al passar corrent per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com és la planta de l’edifici de vidre de color negre de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com els de Club Súper 3, posem per cas. Caldrà preguntar-los-hi com s’ho feien els Arcadi Alibés, Xavi Bonastre, Artur Peguera, Joan Patsi o Enric Lopez Vilalta (a TV3 són una bona colla els corredors)... que segur que estaran corrent la marató o fent-ne un reportatge.
Seguirem avançant i passarem a tocar dels Jardinets de Clara Campoamor i els de Ferran Soldevila a la nostra esquerra. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda de l’avinguda.
Una mica més endavant passarem per davant d’El Corte Inglés. Uns grans magatzems que, parlant de tot, i sense voler-ne fer propaganda, no em puc estar de dir el que segurament recordarem al passar pel costat: tothom sap que organitza cada any una multitudinària cursa des de l’any 1989, en la qual, i per aconseguir el Guinnes, hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que també estaran (estarem) fent ara aquesta marató d’avui.
 |
| Cursa d'El Corte Inglés (Qualsevol any) |
En front mateix d'El Corte Inglés (no ho veurem perquè està a l’altre lateral) hi ha un rellotge al terra curiosíssim. En diuen analemàtic. Un original rellotge de sol, al terra de la Diagonal, que segur que els que entrenen per l’avinguda l’han vist mil vegades. Sí vols saber l’hora t’has de situar al damunt del mes que està gravat al paviment, i la teva ombra l’assenyalarà. Es a dir que tu faràs de vareta. No cal dir que sí no fa sol -sí el dia està núvol- no hi ha res a fer.
Hem dit que aquest tram és pla. Compte amb embalar-nos. El lloc ha de ser conegut per molts que avui estan corrent la marató, perquè el lateral muntanya és un punt on hi entrena (entrenem) molta gent, i on fins i tot alguns hi fan sèries.
No som els únics que entrenem per la zona; també s’hi pot veure fer footing a famosos que surten per la tele, o a polítics, o a executius d’alguna multinacional que s’allotgen en qualsevol dels hotels de cinc estrelles que hi ha per aquí. Ei! he dit fer footing, una cosa ben diferent -un respecte!- del que estem fent nosaltres ara.
Tot just passat El Corte Inglés veurem les innovadores en el seu moment, Torres Trade, de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera dels grans magatzems. I una mica més endavant les Torres de La Caixa. Un parell d’edificis que tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró -l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues, que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - donen voltes a dalt del terrat.
Una cosa que també veurem corrent per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats. La particularitat d’aquestes estructures resideix en un fet poc conegut: són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.
També haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal -i també per la part baixa, per on correrem més tard quatre quilòmetres- i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys -potser són molts i no hi haurà gaires maratonians que els hagin vist perquè la mitjana d’edat dels inscrits, si és com la de l’any passat és de 41 anys els homes i 40 les dones- els tramvies eren el mitjà de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús l’any 1971.
En arribar a l’Hotel Princesa Sofia haurem assolit el punt més alt de la marató. Vuitanta-cinc metres sobre el nivell del mar, que tenint en compte que la sortida està a trenta-cinc, haurem pujat uns cinquanta en els gairebé cinc quilòmetres fins a l'hotel. No és gaire pujada, la veritat.
Abandonarem llavors la Diagonal i girarem a l’esquerra per baixar per l’Avinguda de Joan XXIII, I en un no res, a l’alçada de la Facultat de Farmàcia, hi trobarem un altre senyalitzador, tot i que aquest no està dissenyat per en Calatrava ni té que veure amb el tràfic; serà exclusiu per a nosaltres: el del Km 5 de la marató.
Km 5 al 6
En aquest punt, tot baixant per Joan XXIII en significativa baixada, estarem passant pel mig d’uns espais que, ironies de la vida, són ben contradictoris: a la dreta hi ha la Facultat de Farmàcia, a l’esquerra els jardins de La Maternitat, i una mica més avall el Tanatori al costat del petit Cementiri de Les Corts. No ens caldrà pensar amb l’acudit (fàcil) que ens suggereix el què aquests llocs estiguin tan junts: néixer, medicar-nos i “palmar-la”.
Anirem a buscar el carrer d’Arístides Maillol pel de Joan XXIII i albirarem El Camp Nou. A l’esquerra del nostre pas veurem La Masia, una casa de pagès, com tantes que n’hi havia a Les Corts (d’aquí li ve el nom de “corts”: corrals de bestiar), construïda l’any 1702. Serà el primer lloc que veurem de les instal•lacions del Barça: un lloc molt significatiu per la gran quantitat de joves jugadors de futbol i de bàsquet que s’hi han format fins no fa gaire que s’han traslladat a un altre edifici. És aquí on els joves prodigis vivien, entrenaven, estudiaven...i comptaven els dies que els hi faltava pel seu debut amb el primer equip.
 |
| L’Avi del Barça a La Masia. |
De reüll, veurem l’escultura de l’Avi del Barça que hi ha a La Masia. Va ser realitzada per Josep Viladomat, un prolífic escultor que també va fer per encàrrec una estàtua que no va voler mai reconèixer haver-la esculpit: la de Franco dalt d’un cavall, que va restar al Castell de Montjuïc fins que va arribar la democràcia. Per cert, L’Avi el va fer bastant més prim que el rodonet personatge de barba blanca creat pel dibuixant Valentí Castanys fa noranta anys, i que és un autèntic símbol del club. Hi ha qui diu -potser amb tota la raó del món- que a l’escultor li va sortir esquàlid el personatge perquè el va realitzar en temps de postguerra.
Davant nostre, en aquest punt, tindrem, majestuós, el Camp Nou. I no es podrem sostraure -en especial els que som del Barça- que estem en front d’un temple. I qui sap si, com Joan Oliver (Pere Quart) en el seu poema "La croada", no imaginarem les multituds que se li acosten el dia de partit...
"Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
I “Adeu” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extern inexorables.
De dos en dos,
centenars i milers,
es llacen
a les desertes vies de la tarda.
Entre marcials i amotinats
avancen, sallen
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi".
Per Joan XXIII arribarem al carrer d’Arístides Maillol i continuarem “la nostra croada particular” tot vorejant les instal•lacions del Club de Futbol Barcelona. Ho farem rememorant que l’estadi es va construir per la importància que va tenir, en la dècada dels cinquanta del segle passat, un jugador de llegenda anomenat Ladislao Kubala. L’antic Camp de Les Corts, on jugaven, s’havia fet petit, insuficient per a la massa de nous culés que volien admirar el joc d’aquest hongarès que va fitxar pel Barça l’any 1950.
Correrem rodejant el Camp Nou, tot procurant, al menys jo, i de segur que molts altres més (que ens perdonin la nostra feblesa els de l’Espanyol) contenir l’emoció que ens produirà el fer-ho. Ja em sembla veure al costat nostre, virtualment es clar, els Basora, Cèsar, Kubala, Moreno, Manchón...
No escolteu al Serrat cantant?:
“Fills d'Una, Grande y Libre...
Metro Goldwyn Mayer...
Lo toma o lo deja... Gomas y lavajes...
Quintero, León i Quiroga... Panellets i penellons...
Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.”
 |
| Messi als 5 anys |
No serà el moment perquè estarem embolicats en el nostre repte, però passant tan a tocar de llocs amb tanta història esportiva com el terreny del camp de futbol, el museu del Barça – el més visitat de tots els museus que hi ha a Barcelona –, el Palau Blaugrana, etc., ens vindran ganes de parar-nos i admirar-ho tot. Però no, avui no! Ja tornarem un altre dia!
Km 6 al 7
Haurem girat a l’esquerra al final d’Aristides Mallol per enfilar la Travessera de Les Corts just a tocar la Riera Blanca, al llindar amb el barri de Collblanc.
Uns apunts: la Riera Blanca pren el nom d’un torrent d’aigua que passava (hi passa però sota terra) pel que ara és el carrer, que baixava de la zona de Petras Blancas, el que ara en diem Pedralbes. El del carrer d’Arístides Maillol fa honor a un cèlebre escultor i pintor nascut a la Catalunya Nord; el nom va substituir -en bona hora- el de Avenida de la División Azul, que es deia així, no cal dir en quina època.
I un altre més: a la Riera Blanca, a quatre metres d’on fem el gir, hi havia Els Burots fa anys. Eren unes casetes que estaven situades en llocs estratègics (les entrades dels municipis i les estacions de tren) per recaptar impostos dels productes que sortien i entraven. Per passar peix de Barcelona a L’Hospitalet, per exemple, s’havia de pagar. Cada aliment pagava una taxa: un conill tant; un pollastre tant...excepte les arengades que estaven exemptes. Van ser suprimits en acabar-se l’estraperlo, una pràctica de la postguerra que consistia en fer negoci li•legal de productes intervinguts per l’Estat, venuts a preus abusius per uns espavilats.
M’oblidava: ja hem vist que al passar per davant de la Facultat de Farmàcia fa un moment, haurem corregut els cinc primers quilòmetres de la marató. Els experts diuen que aquests s’han de fer de manera còmoda, perquè són la clau per arribar sencers al final. Els hi haurem fet cas? Esperem que sí. Una altra cosa: aviat, a la Travessera de Les Corts, trobarem el primer avituallament d’aigua. Aquí si que no cal ser gaire expert per afirmar-ho: s’ha de beure la que et donen, encara que no tinguis set.
Per la Travessera anirem avançant, tot passant ara pel costat del Gol Sud del Camp Nou. I segur que més d’un continuarà emocionat. I és que això del Barça, des que ha guanyat el que ha guanyat amb l’era Guardiola, és massa. Abans era més que un club, ara és una religió. ¿O és què hi haurà algun culè que, després d’haver aconseguit viure les millors temporades de la història, no s’emocionarà al passar corrent la marató per davant del Camp Nou? En conec un que fa el mateix cada any quan hi arriba corrent, crida dues o tres vegades, molt fort, ¡¡¡Visca el Barça!!!. Enguany es quedarà afònic.
El Barça no juga a casa aquest diumenge. Sí fos un dia de partit, a aquesta hora ja hi hauria gent comprant samarretes blaugranes -ara amb el nom del Messi la que més, seguida per la de l’Iniesta i el Xavi -, banderetes, bufandes, gorres...el que vulgueu.
I ja que estem corrent en aquest punt de la Travessera, diguem que l’any passat, a l’octubre, en front del Camp Nou hi va començar i acabar una cursa popular solidària, En marxa per la Paràlisi Cerebral . Una prova de 5 kms amb una característica especial: la inscripció costava només 2 euros perquè un laboratori es feia càrrec de la major part de les despeses. Tant de bo enguany es repeteixi i es consolidi.
Seguint per la Travessera de les Corts “abandonarem” el Camp Nou, i poc abans de creuar la Gran Via de Carles III, veurem a l’esquerra l’edifici del recinte de La Maternitat, un lloc d’un valuós patrimoni social. Actualment no té res a veure amb el fi amb el qual va ser creada: és un centre assistencial adscrit a la Seguretat Social que atén a tothom, però en els seus orígens, que es remunten a la meitat del segle XIX, era La Casa Provincial de Maternitat i Expòsits , de caràcter benèfic. Estava vinculada a les necessitats de la població més desafavorida: la cura dels infants abandonats i l'atenció mèdica a dones que requerien el que llavors en deien “la maternitat secreta”. No cal dir res més.
Al passar per davant, veurem pavellons que ja no es dediquen tampoc a l’assistència sanitària, perquè els dos edificis que donen a la Travessera estan ocupats per l’Institut Les Corts i l’emissora de la COM Ràdio.
I a l’alçada del Mercat de Les Corts, com aquell que res, frescos com una rosa, ens trobarem un cartell amb un altre número bonic, que ens indicarà que ja em fet el Km 7. (Els aficionats a la numerologia diuen que el 7 és un número sagrat, mai negatiu)
Km 7 al 8
Per la Travessera farem un quilòmetre i mig, pla, molt benigne, mentre creuem un munt de carrers característics del barri de Les Corts on estem.
Se sap que el nom de Les Corts no té els seus orígens amb el que sovint se li atribueix: “les corts reials”. Tot el contrari, prové de quan hi havia moltes masies amb corrals de bestiar (corts) al costat. En l’època neolítica ja hi havia activitat agrícola. S’hi van assentar els ibers laietans, segons ho demostren les restes d’unes sitges que es trobaren en unes excavacions, i més tard els romans. O sigui que els primers habitants de Les Corts vivien en cavernes. Res a veure amb ara, quan els pisos de la zona i tot el seu entorn són del millor de Barcelona. També s’hi van assentar els romans; i més tard, a l'edat mitjana, pagesos que prou feina tenien per subsistir. Res a veure amb ara, quan segons dades oficials, el poder adquisitiu dels veïns de la zona de Les Corts està molt per sobre del de la mitjana de la ciutat, concretament un 110% per damunt.
Encara que no ho sembli, al barri de Les Corts no tot és futbol. És un dels llocs de Barcelona on hi és present, des de fa molt, l’esbarjo i la cultura. Des d’agrupacions corals, dues de les quals l’Espiga , fundada l’any 1924 i l’Orfeo que ho va ser el 1958, fins el Centre Cultural -actualment s'hi han afegit les iniciatives del Centre Cívic de Can Deu-, nombrosos espais han contribuït al desenvolupament d’activitats populars.
És molt coneguda una cursa de ciclisme per a professionals que se celebra a Les Corts, que s’ha convertit en la segona prova ciclista més important de la nostra ciutat, darrera l'Escalada al Castell de Montjuïc. El circuit es bastant dur -diuen-: donen 45 voltes a la Gran Via Carlos III entre la Diagonal i l'Avinguda Madrid, oferint la possibilitat als veïns i espectadors de poder seguir els 90 quilòmetres de cursa sense moure’s del lloc. Com si estiguessin dins d'un velòdrom, vaja.
Les Corts també té una altra cursa, en aquest cas atlètica, El Km de Les Corts, que se celebra al maig, exactament per on estem corrent ara, en mig de la Travessera, en un circuit d’anar i tornar de 500 metres. Es fan varies curses de 1.000, la majoria per a corredors federats -amb sucosos premis en metàl•lic- i també una per a populars.
 |
| Pi de la Travessera. A la dreta "la Colmena" |
Aquest pi, i una palmera propera, que també veurem abans, són els únics elements que recorden els jardins d’una desapareguda masia que hi havia en aquest lloc i que, en eixamplar la Travessera, van ser indultats per permetre’n la conservació un cop desapareguda la finca. La finca i la masia era coneguda com Can Gasparó, i en el 1934, després d’una important campanya pro escoles d’abans de la guerra, l’espai es va convertir amb el que és ara, el Grup Escolar Duran i Bas que tindrem al costat, un de les col•legis més antics i més estimats de Les Corts. Passada l'escola hi ha un complex d'habitatges que ocupen el lloc del mític antic camp de futbol que dèiem, al qual li diuen popularment "La Colmena". Raó no els hi falta.
Anirem a parar al carrer Numància, per on baixarem en deixar la Travessera, i en fer-ho, seguirem passant per davant del grup de cases construïdes en els terrenys que va ocupar el Club de Futbol Barcelona abans de l'actual: el llegendari Camp de Les Corts. El camp havia estat sovint un baluard de la resistència catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, per exemple, al juny de 1925, va ocórrer un incident històric: en un partit abans del qual el club volia homenatjar a l'Orfeó Català, una banda de música es va veure obligada a interpretar l'himne d'Espanya. Just en el moment d'iniciar-se els primers acords, el públic va començar a xiular de forma tan ensordidora, que l'autoritat governativa, ipso facto, va clausurar el camp durant tres mesos.
Del Camp de Les Corts se’n expliquen un munt d’històries. Una d’elles és la de que quan es va acabar de construir el conjunt de cases blanques que conformen el que va ser el recinte, va circular una llegenda urbana: al tractar-se d'un lloc tan significatiu, l'arquitecte va rebre milers d'anònims de culés, posant-lo de volta i mitja... pel seu color blanc.
Baixant per Numància passarem pel costat del que llavors era el Gol Nord i qui sap si, d'igual manera que fa una estona, quan rodejàvem el Camp Nou, veurem com els espectres de jugadors que es van fer mítics en aquest lloc: Samitier, Zamora, Alcantara o Kubala, celebraran el nostre pas i ens faran costat, tot aplaudint l'esforç que estem fent avui.
Impregnats com estarem en aquest indret del joc de la pilota, potser haurem vist si ens hi hem fixat, la placa d’un petit carrer, abans de girar per agafar el carrer Numància, a la nostra esquerra, que duu el nom de Joan Gamper, el fundador del Barça, un suïs que ho va ser tot en el club. Poc podia pensar l’any 1899, quan l’home va publicar una nota en un diari per tal d’endegar a Barcelona la pràctica d’un nou esport, que es convertiria amb el que és avui. Ni ell, ni els 12 que van acudir a la cita, podien intuir aleshores que estaven fundant alguna cosa més que un club de futbol.
 |
Jugadors i socis del Barça obligats a saludar abans d’un partit. |
Una cosa no gaire festiva sobre el camp de Les Corts és el fet que, acabada la guerra, i represos els partits, el Barça va ser especialment vigilat pel règim, amb l’objectiu de tenir controlat un club que havia fet sempre bandera de la seva catalanitat. Es conserven cròniques amb discursos de militars abans dels partits que preconitzaven l’inrevés: una suposada “espanyolitat del Barça” com, per exemple la del partit F.C. Barcelona – Alaves de l’11 de Juliol de 1939, a La Vanguardia de l’endemà, que començava així: “Desde que el F.C. Barcelona fundido en el Movimiento, dispuesto a figurar en la avanzada del resurgir deportivo nacional ha sido puesto en marcha por la animosa Gestora que lo gobierna, cada jornada, en el hermoso campo azul-grana, resulta una manifestación patriotico-deportiva completa” (...) El consejero nacional señor Gimenez Caballero exaltó el sentido del deporte al servicio de España. Saludó a la representación alavesa, y recordó a la cuarta de Navarra que reconquistó Cataluña, sabiendo que aquí estaba deseándolo, un gran pedazo de España”
Seguirem pel carrer Numància avall i girarem a la dreta per agafar el de Berlín. Tot just en fer-ho, ens trobarem l’indicador del km 8.
Km 8 al 9
La mica del carrer de Berlín que farem és força pla, i la seva continuació, l’Avinguda de Madrid, passada la Plaça del Centre, també. Ambdós vials divideixen els barris de Les Corts i Sants. No tenen gaires aspectes interessants. L’avinguda va ser oberta no fa massa anys, amb bones cases de nou o deu pisos a banda i banda, i l’únic destacable, al meu parer, és la planura del terreny i l’amplada de la calçada, que en una marató és cosa sempre d’agrair. Bé, plana, plana, absolutament plana, l’avinguda no ho és: puja una mica, gairebé res, al final. Però ni es nota.
El nom del carrer serveix per recordar la capital alemanya. I el de l’avinguda és fàcil deduir que li va ser posat per quedar bé amb la capital del regne i no pel que deien fa anys alguns malpensats: argumentaven que li va posar un governador de Barcelona durant la dictadura, madridista ell, per a què, estant tan a prop del camp del Barça, el “Madrid” servís de record perenne a la legió de culés que passen tan sovint per aquí.
Aquests quilòmetres, està vist, van de futbol... Mentre anem corrent per l’Avinguda de Madrid, quan creuarem tot seguit el carrer Galileu -un dels que pertanyen a dos barris, el de Les Corts i el de Sants- potser algun ultra-veterà recordarà que en aquest mateix indret hi va haver el camp de futbol del Sants. (D’aquí que el terra sigui tan pla?). Durant la dècada dels seixanta, el creixement de la ciutat provocava la obertura de carrers nous, i un d’ells va ser, precisament, l’avinguda.. No va ser l’únic camp d’esports del barri que va desaparèixer pel nou urbanisme, però en aquest cas li va tocar el rebre al Sants (Sans llavors), i el que havia estat l’històric camp del carrer Galileu va tancar el 23 de Febrer de 1964, i l’espai del recinte va ser ocupat per l’avinguda per on estem ara.
Un apunt: per aquest camp del barri, van desfilar els millors equips nacionals i estrangers enfrontant-se al Sants, que també va tenir jugadors de primera fila. Entre ells, va destacar l’Emili Perelló, defensa dret, que va ser internacional l’any 1927.
I mentre avancem -segur que a bon ritme perquè l’Avinguda de Madrid convida a córrer- i a manca d'atractius especials, potser serà moment de recordar que d'aquesta avinguda se n'explica una inefable llegenda. Fa anys, dies abans d'un partit entre el Barça i el Madrid, va ser enxampat un seguidor madridista enfilat dalt d'una escala. Havia estat afegint la lletra ela a tots el rètols del carrer que va poder, de manera que es llegís Avenida del Madrid.
Que em disculpi el possible lector sí es veu massa -que segur que si- que Ladislao Kubala va ser un dels meus ídols de la infància. No s’hi pot fer res; ja se sap que alguns records perduren. I és que en el tram d’aquest quilòmetre també si escau parlar d’ell. Aquest jugador llegendari, de qui es diu que entrenava més temps que ningú, tot sol encara que fos, quan els demés ja se’n havien anat, o que, quan tenia 66 anys, se sotmetia a un rigorós pla d’exercici per mantenir-se físicament (40 quilometres en bicicleta els dilluns i 70 el dijous; jugava al futbol de veterans els dimarts, divendres i diumenge, i disputava tres sets de tennis els dimecres i els dissabtes), va estar molt lligat al barri de Les Corts per on estem passant. Hi va jugar, hi va viure...i hi va morir; si més no se li va fer el funeral per la seva mort.
 |
| Els companys acomiadant Kubala. (19 de maig de 2002) |
Tota la premsa, l’endemà, obrien les edicions glossant el personatge. El Mundo Deportivo, al peu de la foto d'un ampli reportatge que va publicar, deia el següent: “Emoció, aplaudiments, i crits de "Kubala, Kubala! Un respectuós silenci trencat tan sols pels aplaudiments dels afeccionats que van acudir a la Parròquia de Santa Tecla per donar el seu últim adéu al jugador més important de la història del FC Barcelona. Així va ser rebut el fèretre amb les restes mortals de Kubala tant a la seva entrada a l'església com a la seva sortida. El taüt, cobert per una bandera blaugrana, va ser portat i acompanyat per ex companys i amics com Ramallets, Seguer, Basora, Gonzalvo, Luis Suárez, Manchón, Segarra, Di Stefano, Daucik fill, Vila, Bosch i Bertomeu. Quan el cotxe funerari va arrencar es van escoltar crits de “Kubala, Kubala!” Va ser una tarda amb una alta càrrega emotiva.”
Km 9 al 10
Passat el Km 9 aviat girarem a l’esquerra quan trobem el carrer de Sants per fer-ne, amb Creu Coberta després, gairebé un parell de quilòmetres amb suau baixada, amanida per algun petit tobogan.
El carrer de Sants era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX, i avui un dels barris més populars i populosos de Barcelona. Amb molta activitat esportiva per cert. Parlant-ne d’una no puc deixar de dir que, molt a prop d’on estem, hi ha un club històric: el Mediterrani. De natació bàsicament, i especialment de waterpolo (els olímpics Dani Ballart i Jordi Sans eren del club), tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells segur que estan corrent la marató en aquest moment. Una curiositat: el Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys, abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterrani quan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec".
 |
Cros de Sants (Agost de 1934) |
Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud civico-esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies, curiosament, als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.
Això, feliçment ja és història, i nosaltres, avui, com varen fer aquells pioners de Sants, estarem també corrent una prova atlètica. I poc abans de creuar el carrer de Brasil, ens esperarà un punt que ja comença a fer una mica de patxoca, el Km 10.
Al seu entorn ens donaran aigua i ens la beurem. Fem-ho, sobre tot, encara que no tinguem set, fem-ho en tots el avituallaments. Si en lloc d'ampolletes d’aigua ens donen gots, tot i que sigui més incòmode, fem-ho. Creieu-me. (Un té la síndrome de Pigmalió, i té tendència, fins i tot en un escrit com aquest, a donar consells. Disculpeu).
Km 10 a l’11
Passarem per on comença el Cros de Sants, la cruïlla del carrer gran amb la rambla de Brasil (curiosament es diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho veurem perquè anirem per feina, però al peu de l’edifici de la cantonada de la rambla, hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?) enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels carruatges, a girar, no s’estavellessin amb les cases.
Pocs metres més avall arribarem a la Plaça de Sants on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veurem a la dreta El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.
El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la Unió Esportiva Sants, és l’organitzador des de fa mots anys de la Volta Ciclista a Catalunya , una emblemàtica prova que se celebra des de en fa més de cent, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme, com Mariano Cañardo que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...
 |
| Cotxeres de Sants. Any 1904 |
Les Cotxeres són ara un centre on si fan moltes coses, fins i tot una marató. No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de queixar-nos que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo , sang i fetge, arribeu-vos a la tardor, quan fan la Marató de Cinemà Fantàstic i de Terror , a Les Cotxeres de Sants.
Més enllà de Les Cotxeres passarem el carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans -permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota- li van extreure la laringe i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates l’any 1977, un atleta del F.C. Barcelona desaparegut fa uns anys, que era sabater, en memòria del qual la seva filla Myrna organitza cada any per Tots Sants la Cursa de l’Amistat (Montjuïc - Tibidabo), una de les proves més antigues i estimades de la ciutat.
Una mica més avall (o amunt perquè estarem en una mica de tobogan), a l'arribar al carrer Joanot Martorell, s’acaba el carrer de Sants i comença el de Creu Coberta. A propòsit, faig esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri, i és que en aquest punt de l’unió dels dos carrers, hi passava la riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells del petit tobogan- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí ens hi fixéssim al passar, que no ho farem perquè prou feina tindrem amb allò del ritme, podríem veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el carrer Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera. Que hi havia un pont ho evidencia la botiga de regals del xamfrà que duu el nom de El puente . Una botiga a la qual, pel que sembla veient l’estat de l’edifici on està, li queda poc temps de vida.
A Creu Coberta veurem a la nostra esquerra, just a l’alçada del Km 11, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, té, segons els entesos, un alt valor arquitectònic. En la meva opinió, però, la seva majestuositat i grandiositat no lliga amb les característiques del conjunt d’edificis d’habitatges del barri. Però com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar, per a no capficar-nos massa amb si el ritme que portem en aquest moment és el millor o no.
Km 11 al 12
Deixarem Creu Coberta i agafarem el començament del carrer de Consell de Cent, just per davant, a la nostra dreta, del Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba perquè avui és diumenge, però no obstant, com tots els mercats, agradable de mirar, encara que sigui de reüll al girar.
 |
Cartell commemoratiu dels primers 50 anys del BAM |
En aquest moment estarem en ple Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, un pagès ric de la comarca de la Segarra va inaugurar una fonda i li va posar "Hostal d’Hostafrancs" , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els servia per descansar, o per pernoctar un cop tancades les muralles de la ciutat.
Amb quatre passes arribarem al carrer de Tarragona on hi ha el Parc de l’Escorxador que “ja coneixem” de quan hi hem passat fa una estona, poc després de la sortida. Estalvio parlar-ne per a no martiritzar al possible lector. En arribar girarem a la dreta i anirem a buscar, a cent metres, el carrer de Diputació, per passar per sota de les Arenes, que “també ja coneixem”. I per aquest vial, que té un nom que vol recordar “la Diputació del General”, és a dir, la Generalitat establerta el 1413, farem uns 250 metres per trobar el de Vilamarí (un capità general de l'armada de la corona catalano-aragonesa el segle XVI), per baixar-lo fins la Gran Via, a un tir de pedra, i abans de girar trobarem el Km 12.
Km 12 al 13
Agafarem la Gran Via a l’esquerra - abreviatura de l'oficial "Gran Via de les Corts Catalanes" que ningú anomena mai així- per fer-ne un parell de quilòmetres fins el Passeig de Gràcia, i més tard ens la tornarem a trobar al votant del Km 23, perquè, no en va, és el carrer més llarg de la ciutat.
Els noms dels carrers que travessem mentre fem el quilòmetre del 12 al 13 tenen una característica comuna especial: corresponen tots, un darrera l'altre, a personatges insignes de la Història de Catalunya. Poca broma!!!: Entença, Rocafort, Calàbria, Viladomat, Borrell, Urgell, Villarroel i Casanova Poca broma! En aquest quilòmetre, extremadament pla per a nosaltres a fi i efecte de que ens sigui molt plaent fer-lo, ens trobarem des d'un capità dels almogàvers com Berenguer d'Entença, fins a defensors de la ciutat de Barcelona com Rafael de Casanova.
Estaran tots els pròcers de casa nostra victorejant-nos -al menys el seu esperit- en les cruïlles de la Gran Via. I si estem atents a les vibracions que ens transmetin, gaudirem d'un honor més que s'afegirà al reguitzell d'emocions que estem experimentant aquest matí del mes de març.
Una peculiaritat: durant l'època en la qual es van canviar molts noms dels carrers i places, els d'aquests il•lustres personatges no ens els van tocar. Únicament van castellanitzar el d'Urgell per "Urgel" (potser perquè era el carrer més ample de tots i s’hagués vist massa?) però la resta no ens els van canviar, la qual cosa és d'agrair. Fins i tot, al de Borrell, no li van treure la darrera ela. No pas en reconeixement, els organitzadors han pensat que en aquest punt de la Gran Via pot ser un bon lloc per rebre una esponja per remullar-nos (Km 12,5), i així serà.
 |
La Casa Golferics a punt de ser enderrocada. |
Una altra curiositat que constatarem al passar: la Gran Via és un carrer on hi ha molts geriàtrics en els pisos de les primeres plantes -els principals se’n diuen a l'Eixample- de moltes cases. És quasi segur que veurem com més d'un vellet o d'una velleta estarà a la finestra veient-nos córrer, emocionats; quasi tan emocionats com quan hi ha alguna manifestació ciutadana per aquest mateix carrer i se'ls veu traient el cap per celebrar-ne el pas.
El que no veurem, perquè només hi són els dies abans de Reis, és la Fira de Nadal que s'instal•la a banda i banda de gairebé tot el tram de la Gran Via que estem fent. Cal esmentar-la perquè durant aquells dies li donen un sabor especial i la trobarem a faltar. Tot i que s'ha de dir que ja no és tan entranyable com era fa anys, quan en lloc dels objectes d'artesania que és el que hi ha ara, el què sí trobaven eren tones de joguets el dia 5 de gener, fins a altes hores de la matinada, per als reis endarrerits.
Una cosa que s’ha de dir és que durant la marató, i especialment al passar per la Gran Via, podrem apreciar abastament un element molt característic de la ciutat: els plàtans a banda i banda de la calçada (els plàtans o els lledoners, que és el tipus d’arbre que els està substituint). Uns arbres que suposen un extraordinari complement a l’harmonia arquitectònica de l’Eixample per on estem corrent. Veure’ls durant tanta estona del recorregut, de segur que ens ajudarà. I estarem d’acord amb el famós arquitecte i urbanista barceloní, Oriol Bohigas, quan diu en referir-s’hi: “No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.”
I així, per un túnel tan agradable, arribarem fàcilment, com aquell que diu, a l’indicador del km 13, que ens el trobarem en arribar al carrer Casanova, passat Ca l’Escribà, a la dreta del nostre pas, una de les millors pastisseries de Barcelona.
Km 13 al 14
Per la Gran Via on venim –no sé si, havent passat quasi un terç de la marató, ja hem començat a embalar-nos- haurem passat el Km 13 a tocar de Casanova, i una mica més enllà ens trobarem amb La Universitat en la plaça que li dóna nom.
L’edifici d’aquesta antiga universitat, en la que encara s’imparteixen algunes carreres com les de Filologia i Matemàtiques, és obra de l’arquitecte Elies Rogent. Es va acabar de construir l’any 1870, tot i que la Universitat de Barcelona, com institució, va ser fundada l’any 1450 -és a dir en el segle XV-. Passa però, que va estar ubicada en diversos llocs: al carrer del Carme, des d’on és va traslladar a la plaça per on estem passant, o abans a la Rambla, en l’edifici del que ara és el teatre Poliorama, des d’on, en el fatídic 1714, i per estar-hi cent anys, va ser enviada per Felip V una mica lluny: al poble de Cervera.
 |
| Llibre d'hores. Segle XVI. Bublioteca de |
Per al meu gust, la façana de La Universitat és molt austera i sense gaire atractiu, però el seu interior (avui no hi entrarem a veure’l perquè estem en un altre afer) és extraordinari. El paranimf és magnífic, i tenen molt encant els jardins, el claustre, i fins i tot les mateixes aules per on han passat il•lustres personatges de la cultura de casa nostra. Un element molt preuat és la seva biblioteca, la tercera d’Espanya en nombre de llibres incunables. En té 783, noranta un dels quals no es troben en cap altra biblioteca de l'Estat, i quatre d’ells són únics al món. El més antic que conserva data de 1465.
A pocs metres, i passat el carrer Balmes, que tanca la relació de carrers amb noms d’insignes catalans que hem anat creuant des que hem agafat la Gran Via, veurem una mica amagat, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra. Va ser erigit en memòria de les víctimes d’un tràgic bombardeig que va tenir lloc durant la Guerra Civil aquí mateix. Bé, aquí mateix no; una mica abans, a la cantonada amb Balmes. No se sap perquè, està, mig ocult pels arbres, just davant del cinema Coliseum.
El Coliseum és un cinema que ara, amb la crisi del cine, s’ha convertit en teatre aprofitant el sobtat interès recent dels barcelonins per l’art de Talia. Es va inaugurar el 1923 com a cinema, i malgrat que si projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que fa anys estrenava quasi sempre pel•lícules de romans com "Sansón y Dalila", "Los diez Mandamientos", "Cleopatra", o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana, que encerclaven els cartells amb les imatges dels protagonistes.
I parlant de cine, una curiositat: el tram de la Gran Via pel qual estem fent aquest quilòmetre és el tros de carrer on hi ha hagut més cinemes de Barcelona per metre quadrat. Concretament se n'han construït 10 al llarg del temps, dels quals en queden quatre, tots, per cert, a la banda esquerra del nostre camí: Aribau Club (antic Dorado), Coliseum i Comèdia.
 |
| "Toro meditant" Gran Via - Rambla Catalunya |
Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia, per on girarem a l’esquerra, on hi ha una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més).
Al girar, val la pena donar un cop d’ull a una altra singular escultura que hi ha a l’esquerra i que és l’ Homenatge al Llibre. Un llibre mig obert, inspirat pel poeta transgressor Joan Brossa, que ell va anomenar "Poema Visual". Potser hi veurem algun llibre de debò dipositat per algú damunt la base, perquè el lloc ha estat un dels preferits pels amants del book crossing (com se sap, un costum urbà que consisteix en deixar un llibre en qualsevol indret de la ciutat perquè un altre l’agafi i el llegeixi). Està al final dels Jardinets de la Reina Victòria, un petit parterre entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia pel costat del qual hem passat, i davant del Cine Comèdia, un sumptuós edifici que fou un palau en principi, més tard un teatre, i finalment una sala multicinema.
A propòsit del Comèdia: quan era un teatre hi van representar “La Ratonera” de l’Agatha Chistie, l’obra que fan a Londres des de fa més de 50 anys en el mateix local. Ella va venir a l’estrena poc temps després d’haver-se casat en segones núpcies amb un arqueòleg, i aquí, a Barcelona, va dir una frase sobre el seu matrimoni que va resultar cèlebre: “M’hi vaig casar per una raó: les dones que es casen amb un arqueòleg tenen molta sort: com més anys fan, més agraden als seus marits”
Recordar l’enginyosa senyora que escrivia novel•les policíaques com ningú ens anirà bé. Sí, perquè durant els darrers quilòmetres hem estat baixant i planejant, però ara s’haurà acabat tanta placidesa i començarem la pujada, tot i que molt suau, pel magnífic i senyorial Passeig de Gràcia, el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, i en el qual el modernisme hi és molt present com anirem veient.
I pujant pel passeig, a l’alçada del carrer Diputació, sota d’una d’aquelles faroles encastades en uns bancs de pedra que tots diem que són d’en Gaudí però que no ho són, trobarem el Km 14.
Km 14 al 15
El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de l’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment, que el divideix. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model...) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.
 |
| Família burgesa pel Passeig de Gràcia. Any 1911 |
En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer.
En el tram que estem fent pel passeig veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig -dissenyats per l’arquitecte Falquè però sovint atribuïts erròniament a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem, a l’esquerra nostra, a uns dos-cents metres de la senyal del Km 14, amb els edificis de les magnífiques Casa Lleó Morera, Casa Amatller i Casa Batlló, que formen part de la famosa Mansana de la Discòrdia, cent metres de veritable centre simbòlic del Modernisme.
Un apunt: se li diu Mansana de la Discòrdia com a referència a una baralla entre tres belles dones que, segons la mitologia grega, va fer esclatar la Guerra de Troia. En aquest punt per on estem passant -mirant de reüll les tres cases per relaxar-nos- va succeir el mateix quan es van construir: els que havien de ser propietaris volien tenir millor habitatge que el veí per tal de mostrar que tenien més diners. I així, Lleò Morera, que era un pagès molt ric, li ho va encomanar a Domenec i Montaner; el senyor Ametller, un fabricant de xocolata, a un altre ja famós arquitecte, en Puig i Cadafalch; i el senyor Batlló, fabricant de teixits, ni més ni menys que a Antoni Gaudí. I va ocórrer, també, que els tres arquitectes van rivalitzar a mort entre si per veure qui era el més sofisticat i enginyós. I certament, el resultat va ser que les tres cases són veritables obres d’art. Ens anirà bé, de reüll encara que sigui, fer-hi una mirada mentre pugem.
 |
| La Casa Batlló |
Per cert, com davant d’aquestes cases sempre hi ha un munt de turistes japonesos fent fotografies de tot el què es veu i el què no es veu, no seria gens d’estrany que aficionats com són a les maratons, també ens en fessin més d’una a nosaltres mentre passem.
I seguint amunt, ens toparem amb una altra icona de la ciutat: La Pedrera, obra que Gaudí va realitzar entre l’any 1906 i 1910 per encàrrec de la família Milà (parents de la Mercedes Milà del Gran Hermano), considerat com un dels més imaginatius edificis de l’arquitectura mundial, perquè més que una casa d’habitatges és una mena d’escultura; una harmoniosa massa de pedra ondulant sense cap línia recta, reconeguda per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”. S’ha de dir, però, que La Pedrera va ser molt criticada en l’època en que fou construïda. S’expliquen anècdotes – qui sap si del tot certes - com la del polític francès Clemenceau, que al veure-la va retornar esparverat cap a París sense ni tan sols pronunciar la conferència per a la qual havia vingut, i en arribar a França va
 |
La Pedrera quan es construïa. |
"En Gaudí mira el saló amb aquella atenció.
Ressegueix tots els indrets i mesura les parets.
D’un brocat alça les gires i separa cinc cadires.
I aleshores, somrient, va movent el cap d’argent.
La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.
“- Tanmateix, senyor Gaudí! Digui, digui, ja pot dir.”
Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.
“- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument?”
La senyora que li explica “- Oh, veurà, toco una mica.”
I va dir el senyor Gaudí: “- Doncs miri, toqui el violí.”
Passada La Pedrera, en arribar al carrer de Rosselló deixarem el Passeig de Gràcia i girarem a la dreta. Justament al girar, al xamfrà del passeig amb Rosselló, hi ha la joieria de luxe Pomellato, que fins fa uns anys era un restaurant dels més antics de la ciutat. L'establiment va obrir les portes a principis del segle XX amb el nom de La Punyalada, i es diu que els amos li van posar així perquè els preus dels plats eren molt cars, i van voler, humorísticament, advertir-ho als possibles clients. Com sigui, el local es va convertir en un dels més concorreguts de la Barcelona de llavors, on s'hi reunien els intel•lectuals de la ciutat per fer-hi tertúlia, al front de la qual en Santiago Rusiñol, el famós poeta, pintor, escriptor i dramaturg.
Avançarem per Rosselló i a l’alçada del carrer de l’eclesiàstic Pau Claris, molt poc abans de creuar la Diagonal, ens trobarem amb un indicador important, un número que fa goig vull dir: el del Km 15.
Km 15 al 16
Passat l’indicador del 15 travessarem per Rosselló el carrer de Llúria en la confluència amb la Diagonal. A propòsit de Llúria, hem de dir que nosaltres (d’igual manera que fan els guanyadors de les guerres; és a dir que “el que estigui el que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra...”) varem catalanitzar el nom d’aquest almirall de la Corona d’Aragó i Catalunya d’origen calabrès. Com que va conquerir moltes terres, ens el vam fer nostre. Es deia "Rogerio de Loria", i li vam fotre "Roger de Llúria", i així s’ha quedat. Millor dit, s’ha quedat "Llúria" bàsicament. El cert és que l’honorem amb un carrer (i amb un senyal quilomètric de la marató a tocar!), però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.
 |
| Plafó de |
Al creuar la Diagonal passarem per davant d’un altre espectacular edifici de Barcelona a la nostra dreta: Can Terrades, la casa de les tres germanes Terrades, anomenada popularment La Casa de les Punxes, que ocupa tota una mansana.
L’obra és de Puig i Cadafalch i es coneix de sempre com La Casa de les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada. En el seu moment va ser la residència de tres filles d’un banquer, que els hi va voler deixar com a part de la seva herència. Com que passarem corrent no ens hi podrem fixar massa, però criden l’atenció el plafons de ceràmica de colors que hi ha a la façana amb temes patriòtics. El més significatiu de tots és precisament el del carrer Rosselló, amb un Sant Jordi i una franja que diu textualment: “Sant Jordi, patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Estranyament, el rètol no va ser eliminat pels censors de la postguerra i va restar en el seu lloc durant tota la dictadura; potser perquè van considerar que tenia connotacions religioses... o perquè està molt amunt i no el van veure.
Seguirem pel carrer Rosselló i creuarem els carrers de Bruc, Girona, Bailén...fins el Passeig de Sant Joan, per fer aquest quilòmetre planejant.
Atenció: és veritat que per aquest lloc, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que n’estava farcit. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.
Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.
 |
Barcelona era un lloc farcit de rieres i torrents fins el segle XVIII, |
Això és fa patent en l’enclavament de Rosselló–Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet , però hi és. En qualsevol cas, aquest no el farem; deixarem Rosselló i pujarem pel Passeig de Sant Joan en suau pujada i agradable entorn (arbres frondosos, jardinets, parquets infantils, la Font d’Hèrcules en l’encreuament amb Còrsega, que segons diuen és un dels monuments més antics de la ciutat) fins el carrer Industria, dos carrers més amunt. I gairebé al girar cap a la dreta, ens trobarem l’indicador del Km 16
Km 16 al 17
Ara em dono compte que tot i que he dit en algun moment que al córrer una marató no ens hem d’encaparrar amb el temps -especialment els que la fan per primera vegada- en el quilòmetre anterior no he parlat d’altra cosa que del que es pot perdre per culpa dels petits desnivells del sòl de Barcelona. No en feu massa cas: està vist que això del crono és un malson...Però potser ens pot servir fins i tot d’entreteniment -que sempre és bo en una prova tan llarga- el veure sí podem apreciar, mentre correm, sí hi ha o no desnivells en totes les confluències del circuit.
Continuant pel carrer Industria, passarem a tocar, a la nostra esquerra, un gran edifici d’obra vista, característic de finals del XIX, que ens cridarà l’atenció: fou una fàbrica de teixits que va arribar a tenir mil obrers i va ser de les primeres d’Europa a produir seda. D’aquí ve que fos coneguda popularment com la Sedeta, un nom que conserva actualment, convertit, després de molts anys de reivindicació per part dels veïns, en un centre cívic i un institut de secundària.
Una mansana més enllà de la Sedeta, girarem a la dreta per baixar per Sardenya, camí de la Sagrada Família. No la veurem encara, però la intuirem, si més no per la quantitat de guiris que trobarem apropant-s’hi, embadalits pel que els hi han explicat que veuran. Aniran com cecs; alguns ens aplaudiran al passar, però la majoria estaran sublimats per l’emoció que els espera, com és el veure l'èpica obra d’en Gaudí, absents a la nostra d’èpica, i fins i tot sense adonar-se de les pancartes dels veïns que hi ha per la zona reclamant, encara, que l’Ave passi pel litoral.
Aviat tindrem a l'abast la Sagrada Família, l’obra més representativa d’Antoni Gaudí iniciada l’any 1882, encara inacabada...i va per llarg.
 |
| Entorn de |
L’obra ha estat alabada per tothom, tot i que s’ha de dir que hi ha a qui li resulta estranya, tètrica, lúgubre...poc d’acord amb el que s’espera d’un temple. De totes maneres és el que devia pretendre el mateix Gaudí -un home del qual es diu que era taciturn i de religiositat obsessiva - perquè poc abans de la seva mort va dir-li al seu amic i biògraf Joan Bergós unes coses que em semblen molt significatives. Fixem-nos: “Pot ser que algú trobi massa extravagant aquesta façana de La Passió, però voldria que arribés a fer por, i, per tal d’aconseguir-ho, no escatimaré el clarobscur, els elements sortints i els buidats, tot el que resulti del més tètric efecte.”
La Sagrada Família és impressionant. També és desigual. Ho és a causa de la intervenció de diferents arquitectes i escultors que ha tingut la seva construcció al llarg de més de cent anys. Les imatges i figures de l’escultor actual, Josep Maria Subirachs, encarregat des de 1987 de fer-les -que va treballar i viure en un petit i modest habitatge de l’interior del propi temple, d’igual manera que ho va fer en Gaudí- han estat sempre molt discutides. Alguns li critiquen les formes cubistes de les escultures, molt allunyades de la idea original, fins i tot, diuen, amb l’inclusió de la figura del mateix Gaudí en un lloc de la façana.
 |
| Quadre Màgic a la Sagrada Família |
També hi ha qui opina que Subirachs ha captat el dramatisme i la visió nacionalista i catalanista que volia Gaudí -jo no ho sé veure però hi ha qui diu que les torres recorden els castellers - com s’aprecia a la porta principal del temple, on hi figura un plafó amb el poema del llibre “La pell de brau” de Salvador Espriu:
"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol".
Tindrem temps suficient per judicar un cop més tot plegat, perquè per molt ràpid que sigui el nostre ritme, veurem molt bé l’imponent monument durant una estona. Fins i tot, potser se’ns passarà per alt que a la seva alçada hi haurà el senyal del Km 17
Km 17 al 18
Acabarem de baixar per Sardenya i agafarem el carrer de València a l’esquerra. Hi farem gairebé un quilòmetre; és a dir que cadascú de nosaltres tindrà temps de sobres per fer les consideracions que vulgui sobre les sensacions que l’hi ha provocat la visió d’un monument tan impressionant com el de la Sagrada Família.
Un apunt que afegeix matèria a la famosa controvèrsia sobre la fidelitat de la construcció al projecte: degut a la varietat d’arquitectes que se n’han fet càrrec, des que Antoni Gaudí va morir atropellat per un tramvia a la Gran Via l’any 1927, se’n han encarregat 6 fins ara. Per altra banda, es diu que Gaudí no feia gaires plànols de l’obra. Algun biògraf han escrit que “(...) “No feia plànols perquè era inútil, ja que era impossible entendre'ls. Treballava per parts, i els pocs plànols que va fer, es van cremar durant la Guerra...”
Més llenya al foc: sovint, el famós arquitecte i urbanista Oriol Bohigas, acèrrim detractor de la Sagrada Família, reclama parar la continuació de les obres. Afirma que "Sense Gaudí no es poden seguir". No és l’únic arquitecte que ho diu, passa però que el senyor Bohigas és el més radical de tots. Fins i tot, gossa afirmar quan se li pregunta què li sembla l'obra, que “...és un bunyol solemne de l'arquitectura catalana”.
Anem-hi pensant amb tot plegat mentre anem corrent pel carrer València. Tot i que és pla, ens ajudarà.
I també ens pot ajudar a alleugerir la dificultat d'aconseguir la nostra particular obra d'avui, entretenir-nos en pensar en una altra controvèrsia: la que es va suscitar per la construcció del túnel de l’AVE per sota del terra de per on estem passant. Havia gent que deia que tenia por perquè podia afectar els fonaments del temple. Els tècnics asseguraven que no passaria res, com així va ser, però els veïns no ho creien així, i alguns deien que només faltaria que “se’ns caigués per culpa del túnel i haguéssim d’esperar 150 anys més per veure-la acabada”.
També ens pot ajudar, el recordar – especialment els que l’hagin fet algun cop - que a l'indret se celebra la Milla Sagrada Família. Tot i que no és una prova pròpia de fondistes, no seria d’estranyar que hi hagués algun dels que corren avui que hi hagi participat. I en qualsevol cas, val la pena dir que és una carrera que es fa cada any a l’abril, per la Festa Major del barri, i més de 2.000 corredors i corredores corren les diverses milles que es fan, per a totes les edats i categories, en un circuit a l’entorn de les tres mansanes que formen el Temple i les places Sagrada Família i Gaudí, que inclou dues pujades pel carrer Sicília.
 |
Els Encants Nous. Any 1931 |
A la meitat d'aquest tram del carrer València, entre el carrer Cartagena i Dos de Maig hi veurem a la nostra dreta un curiós edifici de varies cases de veïns, els baixos de les quals alberguen un mercat de tot tipus d'objectes per a la llar, roba, eines...on s'hi poden trobar algunes gangues. S'anomenen Els Encants Nous -no confondre aquesta galeria comercial amb Els Encants Vells que estan bastant més avall, a la intempèrie, a la Plaça de Les Glories- i hi són aquí des de fa més de setanta anys. Bastant decadent actualment, pot dir-se que va ser una de les primeres de les superfícies comercials que van existir a Barcelona; una mena d'illa Diagonal, vaja, que tenia molt d'èxit a la meitat del segle passat. Fins i tot té una parada de metro de la línia 2 amb el seu nom, "Encants".
I passats els Encants, al cap de cent metres, hi veurem l’indicador del Km 18. Un número que ens donarà confiança; no en debades és als 18 quan s’adquireix la majoria d’edat.
Km 18 al 19
Avançant, quasi al final d'aquest quilòmetre pel carrer València, tot arribant a la Meridiana, alguns recordarem que per aquest mateix punt hi passem al novembre quan correm una cursa històrica i entranyable: la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa. Històrica perquè fa més de 30 anys que se celebra, i entranyable perquè és una d'aquelles proves populars de barri, on tots els veïns hi posen el coll per a que surti bé...i fa més de 30 anys que ho aconsegueixen!
 |
No seguirem pel carrer València quan trobem l'Avinguda Meridiana com ho fem en la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa. Abandonarem el carrer quan arribem a l’avinguda, i l’enfilarem, a l’esquerra.
Al començar haurem deixat el barri del Clot i entrarem al petit barri de Navas del districte de Sant Andreu. La zona no es va començar a urbanitzar fins acabada la guerra; hi passava el tren pel mig i va trigar temps a que hi haguessin cases; n'hi havien, però molt poques.
Un d’els edificis que veurem i ens cridarà l'atenció serà el de la Parròquia de Sant Joan Bosco, a l’esquerra del nostre pas, passat el carrer Biscaia. És una església de fa uns quaranta anys, que té una construcció bastant original com veurem: una barreja d’una mena de piràmides de diferents mides, amb teulades de xapa. No se sap si la singularitat de l’església de Sant Joan Bosco, fundador dels salesians, és degut al poc convencional que era el sant. Un sant atípic, en diríem, perquè era molt aficionat a la màgia. S’explica que quan encara era un nen, anava a les fires dels pobles a veure els mags. I va tenir més d’un problema amb algun perquè els descobria el secret dels jocs de mans, no vol dir que fos per intervenció divina. Però, com sigui, fa cosa de cinquanta anys el van anomenar patró dels il•lusionistes. Li varen donar feina, perquè ja era patró del cinema i del Cuerpo de Especialistas del Ejercito de Tierra.
I a l’alçada de l’església trobarem el senyal del Km 19, que val la pena saber que és un número que “aporta felicitat” segons el tarot. (Que consti que un servidor no és aficionat a la cartomància, però avui ens convé animar-nos a tot hora)
Km 19 al 20
Seguint per Meridiana (anava a posar pujant, però no; potser és per un efecte òptic, però la Meridiana és bastant plana) veurem a l’esquerra un conjunt de cases barates anomenades popularment Les cases del Governador . Varen ser construïdes per l’Obra Sindical sobre el solar d'una antiga bòbila i inaugurades poc després d’acabar-se la guerra per Antonio Correa, un dels primers governadors de Barcelona d’aquella època d’infausta memòria.
Si no les veiem no ens haurem perdut res. La referència ha estat només per poder fer una mica de safareig i dir que, del senyor governador civil se n’explicava coses de tots colors; la més benigna era que els diumenges anava ni més ni menys que a 3 misses: a les onze, a les dotze i a la una. Alguns deien que ho feia perquè era molt religiós, però altres -els que més- opinaven en veu baixa -molt baixa- que com que li agradava sobre manera sortir als diaris, ho feia perquè aparegués la seva foto, com més vegades millor, a la premsa del dilluns.
A no ser que siguem del grup davanter de la marató (jo no; tu, amic lector, no ho sé), aviat veurem que hi ha qui baixa en sentit contrari al nostre i es desvia pel carrer de Felip II. Nosaltres hem de seguir una mica més cap amunt (és un dir, perquè ja em quedat que la Meridiana gairebé no puja) i ja vindrem a buscar aquesta desviació d’aquí una estona.
Travessarem el carrer de Garcilaso de la Vega, i serà moment de recordar el començament d’un sonet d’aquest poeta, considerat com el primer poeta humanista en llenguatge popular, tot esperant que no sigui una metàfora en aquest moment de la prova...
“No me podran quitar el dolorido sentir,
si ya primero no me quitan el sentido”
A la llunyania albirarem la Serra de Collserola, i molt a prop, l’indicador del Km 20, un altre dels cartells que dóna alegria veure. Ja sé que encara falta molt per acabar la marató, però la meitat -la mitja- la tenim cada vegada més a prop, i a partir de llavors tot serà restar!
Km 20 al 21
Seguirem pujant per la Meridiana (quina mania!: seguirem planejant), creuant-nos amb els que van davant nostre i ja han girat al final de l’avinguda -i saludant els que coneixem-, i ens trobarem, a la nostra dreta, l’Hipercor.
Veure la muntanya, com dèiem, ens donarà pau; veure els magatzems ens donarà ràbia. Sense voler, recordarem un infaust atemptat de fa anys. Val més no pensar amb els morts que hi va haver. Deixem-ho. Sí m’hi he referit és perquè, vulguis o no, no ens podem sostraure a un fet esgarrifós que va ocórrer just a tocar de per on passarem, per més que avui sigui un dia de festa per a nosaltres. Tot, el més bonic, i el més lleig, configura la nostra ciutat. Tot, el més noble, i el més aberrant, conforma la nostra societat.
Deia que ho deixéssim, que no penséssim amb els morts que hi va haver, però potser, més d’un, entre els que mi vull comptar, just en aquest punt de la nostra cursa ho recordarem. Pensar-hi un moment, quan arribem a la Plaça de la Tolerància, a la nostra dreta, serà un petit homenatge als 21 innocents que van perdre la vida un calorós dia del mes de juny de 1987.
Estarem en ple districte de Sant Andreu; millor dit, passat l’Hipercor, en la divisòria de dos barris: el de La Sagrera a la dreta de la Meridiana, i el districte de Nou Barris a l’esquerra.
 |
| El Charles Chaplin autèntic |
Arribarem al cap de munt de Meridiana i girarem a la dreta per Fabra i Puig. El carrer d’abans d’arribar-hi és diu "la Jota". L’origen del nom és curiós: quan es va projectar, a principis del segle XX, en el plànol d’urbanització li van posar “carrer lletra J”, però més tard, quan tothom li deia “Jota”, els veïns li van afegir “ota” als rètols aprofitant l’avinentesa, i carrer de la Jota s’ha quedat.
I just en arribar a la Rambla de Fabra i Puig -un nom en honor de dos germans, un dels quals alcalde de Barcelona durant un any (1922-1923) i l’altre, juntament amb el primer, amos tots dos d’una famosa fàbrica de filatures: la Fabra i Coats- girarem per fer-ne 50 metres, fins Concepción Arenal. Per aquest carrer passarem molt a prop de les instal•lacions del Club de Natació de Sant Andreu. Val la pena referir-s'hi. És un club de natació i waterpolo que es va fundar fa quaranta anys, i organitzen també una cursa popular gratuïta pel barri, la Cursa Popular de Sant Andreu, de 5 km, a la qual li cap l’honor, celebrada la primera l’any 1979, de ser una de les més antigues de Barcelona.
El barri de Sant Andreu de Palomar, on estarem en aquest moment, era en el segle XIX un dels pobles més antics de les rodalies de Barcelona abans d’annexionar-s’hi -no sense dificultats i a contracor dels seus habitants- l’any 1897. Es calcula que ja hi vivien santandreuencs en el segle X. I de fet, la història de Catalunya sí refereix al recordar que va ser en el poble on es van revoltar els seus segadors tot iniciant una guerra que va durar dotze anys, i que més tard va donar nom a l’himne del país.
 |
Una bomba de record, a Sant Andreu. |
Deixant la mica de Concepció Arenal (una sociòloga i pedagoga que va fundar la Creu Roja a Espanya) que haurem fet, tornarem a trobar l’Avinguda de la Meridiana per baixar pel mateix lloc que hem pujat, fins al carrer Felip ll. Una acotació: baixar i pujar per la Meridiana és una manera de parlar; ja em dit abans que és més plana del que sembla. I en un plis plas arribarem al Km 21. a l’alçada dels magatzems Hipercor.
Km 21 al 22
Anirem baixant per la Meridiana refent el camí que hem fet fa uns moments per la mateixa avinguda, i veurem corredors i corredores al nostre costat, que estan pujant, d’igual manera que en vèiem baixant quan nosaltres pujàvem. Aquesta circumstància del circuit, que també es donarà més tard per la Diagonal quan estiguem al Poble Nou, té el seu avantatge: mentre puges et permet veure als que ja baixen perquè van davant teu, i pots veure als que van darrere quan has girat i el que baixes ets tu, i pots saludar a uns i als altres sí els coneixes. Una recomanació al respecte: és de mala educació atlètica saludar de manera massa estentòria als que van darrere teu i estan pujant. Es pot fer, s'ha de fer, però prudentment, sense que es vegi que estàs molt content perquè a aquell o a aquell altre li portes dos o tres-cents metres. Amb el què acabo de dir m’he permès una broma, suposo que s’entén. Me l’he permès, perquè estem a punt d’arribar a la meitat de la prova i estem alegres.
I és que, passat el carrer Garcilaso, uns metres després dels jardinets de Wirginia Wolf, la famosa escriptora feminista anglesa, ens trobarem el punt de la mitja marató, un senyal que no cal dir que ens omplirà d’emoció. Mirarem el crono i veurem, segur, que anem bé, molt bé. De temps, d’ànims, de ritme, de tot. I feliços com uns nens, seguirem per la Meridiana, i just al trobar el carrer de Sant Antoni Maria Claret girarem a l’esquerra noranta graus per baixar per Felip ll, un rei d’Espanya del segle XVl a qui anomenaven “El Prudente” tot i que es va casar quatre vegades; disculpeu l’acudit.
Atenció especial per als que coneixen l’indret i saben que pel carrer Felip II pugen els cotxes en una sola direcció i nosaltres estem baixant: de manera insòlita, anirem en contra direcció per aquest carrer i alguns altres carrers o avingudes. Si veiem senyals de tràfic de prohibit el pas - que en veurem - no n’hem de fer cas. Avui guanyem nosaltres. i tan punt haurem girat per baixar, veurem de seguida l’indicador del Km 22
Km 22 al 23
De seguida arribarem al modern Pont de Felip II – Bac de Roda, més conegut, però, per Pont de Calatrava. L’obra va ser premiada amb el FAD d'Arquitectura 1987, i és un altre emblema de referència de Barcelona. Ningú el coneix pel nom oficial sinó per Pont de Calatrava, que és el nom de qui el va dissenyar, l’enginyer, arquitecte i escultor valencià, Santiago Calatrava. Ningú li diu pel nom oficial, qui sap si per escurçar la seva llargada, o per obviar les referències règies, no gaire apreciades pels catalans.
 |
| Pont de Calatrava |
El que no podia suposar Santiago Calatrava és que des de dalt del seu pont es pogués veure, com podrem nosaltres fer mirant a la dreta, un altre prodigi arquitectònic com és el darrer dels alts gratacels de Barcelona, la impressionant Torre Agbar, per la qual hi passarem ben a prop d’aquí uns cinc quilòmetres. Tampoc, probablement, que aquí mateix. On hi havia fa anys l’antiga estació de mercaderies de La Sagrera, fos el lloc on es construeix la futura estació de l’Ave.
Compte: Com és de rigor per tractar-se d’un pont -i bé que ho sabem els corredors– el de Calatrava també té una pujada i una baixada, fins arribar al carrer Guipúscoa. (Perquè els ponts són tant “emprenyadors” per als que correm curses, on es nota tant la pujada i gens la baixada?). I exactament al mig del pont, abans de començar a baixar-lo, ens trobarem l’indicador del Km 23.
Km 23 al 24
Ningú sap perquè hi ha alguns carrers a la ciutat que de sobte canvien el seu nom per un altre, tot i que en són una prolongació. I al carrer Felip II li passa el mateix: adopta el de carrer de Bac de Roda passat el pont.
No ens hi trenquem el cap. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final :
“Ja l'en prenen i l'en lliguen
 |
Fragment de l’Auca de Bac de Roda. |
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet. Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pisset del carrer Casanova.
Havent traspassat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra. A l’arribar-hi agafarem el lateral mar per fer-ne un quilòmetre fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató.
Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa pocs anys s’hi van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i la dreta del nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...
 |
| Josep Pla. |
Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret. És clar, però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí s’hi trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, trobarem el senyal del Km 24, a l’alçada del carrer de Josep Pla. Quan hi passem, potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada el gran novel•lista empordanès que, sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada, i somrigui al veure’ns. De ben segur que, tot i haver estat un escriptor capaç de retratar les nostres virtuts i els nostres pecats com ningú, somriurà al veure que ens estem deixant la pell en un esforç difícilment comprensible per a ell.
Km 24 al 25
Per referir-nos a tots els barris que componen el nucli de Sant Martí per on estem passant, s’ha de dir que a l’altra banda de la Gran Via, a l’esquerra nostra, hi ha un barri ple d’activitat, el de La Verneda, on arriba, molt a prop d’on estem ara, la Cursa Popular del Clot-Camp de l'Arpa, la que hem vist que començava quan estàvem al carrer València.
Hom s’adona, a propòsit, que déu ni do les curses que es fan a la ciutat de Barcelona des de fa un temps; en total i pel cap baix unes trenta a l’any. Cap però, no cal dir-ho, de la importància de la que estem fent avui. Això, si hi pensem a aquestes alçades de la prova, ens motivarà.
Seguirem per la Gran Via a la recerca de la Rambla de Prim que està dos carrers més enllà de Josep Pla, i tindrem ganes d'arribar-hi perquè el cert és haurem fet aquest quilòmetre per un indret poc càlid. Tenim l’esperança, però, que llavors s’acabarà la monotonia. En trobar-la, girarem a la dreta per baixar-la fins el seu final. Hem dit, quan estàvem per l’Eixample, que el que ara són rambles, en el passat eren torrents o rieres. Doncs bé, aquesta rambla també ho era: se’n deia Riera d’Horta i arribava al mar pel que avui és la Rambla de Prim. I això, per a nosaltres, avui, té interès: encara que molt benignes, ja hem vist que hi ha petits desnivells durant tot el recorregut. La majoria ni els notarem, però hi són. Ara, per la rambla, ens toca baixar una mica i estarem encantats; ja haurem de pujar en algun lloc més tard. I és que, és clar, el circuit d'una marató no és una pista d'atletisme.
Un cop haurem girat per la Rambla de Prim, la decoració que hem tingut en el darrer quilòmetre i escaig canviarà totalment, perquè la rambla en honor d’aquest general i polític català del segle XlX és un agradable carrer, amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys.
 |
| Barcelona bombardejada per Prim el 1843. (Gravat) |
La Rambla de Prim és molt bonica i menys mal que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besos amb el de La Mina al costat, a la nostra esquerra, és un dels menys afavorits de la ciutat. (S’ha de dir perquè aquests texts no volen ser pas una guia turística)
És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar, a la dreta d’on passarem, un munt de blocs de cases del tipus de construcció urgent fa uns quaranta-cinc anys; unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada, una mica més cares i una mica més ben fetes. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.
Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixarem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.
 |
| Platero? |
I més enllà de la placeta, passat el lloc on acaba, a la nostra dreta, el carrer de Pere lV, veurem l’indicador que ens dirà que ja em fet el Km 25.
Km 25 al 26
Seguirem baixant per la Rambla de Prim travessant carrers dels relativament nous barris del Besòs i del Maresme, i és de destacar que, especialment la part de baix de la rambla, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment.
Mentre anem baixant, veurem de lluny, a baix de tot, l’original edifici del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer. Un d’ells, l’Hotel Barcelona Princess, un altre la Torre Diagonal Zero Zero, ambdós d’una alçada impressionant, serveixen de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes, que ens donarà goig mirar.
 |
| Castell de Camp de |
També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic Barri de Pequín, un nucli de barraques on, al voltant del darrer quart del segle XIX, s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.
Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol. El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del proper Poble Nou. Constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)
 |
| Torre Diagonal Zero Zero |
Km 26 al 27
Per la Diagonal hi farem, amunt i avall, uns quatre quilòmetres. I en fer-los comprovarem com s’està transformant el barri del Poble Nou (volen que li diguem "Diagonal Mar", "el Front Marítim", "el Maresme", "el Parc i la Llacuna" i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en varis punts, en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos.
No em canso de dir –com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem ara s’està transformant d’una manera esplèndida. Passem per carrers del Poble Nou “de tota la vida”, però les cases i oficines que s’estan edificant estan canviant la fisonomia d’aquesta zona d’una manera total. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.
Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm en aquest moment, que diu molt en favor del caràcter emprenedor d’alguns i de l’inestimable ajuda de qui vivia, i viu, no gaire lluny d’on estem, i de la capacitat d’adaptació de la gent, autòctons o no, de les nostres contrades. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible. I deixeu-m’ho dir també, els que com nosaltres estan acostumats a esforços – què ens han de dir! – entendran molt bé aquest sentiment.
Al girar per la Plaça de Llevant haurem vist El Triangle, un modern edifici realitzat per dues grans figures
 |
| El Triangle del Fòrum |
Pujarem pel lateral dret de l'avinguda Diagonal traspassant Llull, un carrer que honora a un dels més grans escriptors de la cultura medieval, Ramon Llull i d’Erill, nascut a Mallorca al segle XIII, conegut com "el doctor il•luminat" per la seva facilitat per convertir infidels; el carrer de Josep Pla, que ja el coneixem de fa una estona; el de Selva de Mar, que es diu així, de nom tan bonic, com el bonic poble de l’Alt Empordà.
En aquest quilòmetre ens trobarem un altre avituallament. No passem de llarg per res del món; no ens podem oblidar de beure aigua, i si n’hi ha, una mica de beguda isotònica. També, potser, una mica de fruita i ganyips.
A propòsit d’això de la beguda als avituallaments: anys enrere els metges recomanaven beure una ampolleta sencera d’aigua cada 5 quilòmetres, sota pena d’acabar molt fotut sí no ho feies. També recomanaven beure’n, com més millor, des d’un parell de dies abans, i no era gens estrany veure corredors que tant el divendres com el dissabte anaven amb una gran ampolla d’aigua a la mà tot el dia. Ho veies quan anaves a recollir el dorsal. Ara, en canvi, hi ha alguns metges que recomanen no beure tanta aigua; fins i tot afirmen que únicament s’ha de beure sí tens set, i durant la marató una glopadeta i prou, per no sé què de la hiponatremia que en diuen. Hem disculparan: un no vol fer experiments, i sí a un li ha anat bé beure la famosa ampolleta sencera en tots i cadascun dels avituallaments, seguirà fent-ho.
Més coses sobre els avituallaments d’anys enrere (se m’està veient que soc ultraveterà?): ens donaven únicament aigua a tots els avituallament de les maratons; com a molt, una mica de Flectomin a partir del Km 20 o 25, que eren uns polvets de sals minerals. Ara, segur que en aquests també hi trobarem alguna beguda energètica, i això sí que em sembla bé; millor que els polvets, sí més no pel gust. Aprofitant els avantatges dels nous temps, val la pena beure'n una mica també.
 |
| Avituallar-se en la marató és fonamental |
Ei! Me n'adono que sense voler-ho m’ha sortit la síndrome de Pigmalió que un porta dins, i aquests escrits no van d’això. Però com que escrit està, ho deixo. Torno, però, als afers que ens ocupen, que és la descripció dels llocs per on passem, feta per un cronista amateur.
Prosseguint per l’avinguda amunt, passarem el carrer Fluvià - el nom d'un cavaller del segle XV que va lluitar contra Ferran de Trastàmara, el primer monarca castellà de la Corona catalano-aragonesa que emprengué la castellanització del país- i en trobar el de Bac de Roda –un altre carrer de nom maco, que “ja el coneixem d’abans”- haurem arribat al Km 27. Una observació obvia: des que hem passat la mitja marató, ja estem restant, i ja podem dir que només ens en queden 15.
Km 27 al 28
Tot seguit veurem a la nostra dreta el modern Parc Central del Poble Nou. El va dissenyar en Nouvel, el mateix arquitecte de la Torre Agbar que estarem veient a la llunyania. Un parc d’allò més futurista, que segon paraules dels seu creador “és un lloc de recolliment que demana calma i silenci”
Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrera el parc es troba Can Ricart, i recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) ha estat en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Sembla ser que, gràcies a les reivindicacions del veïnat, finalment s’ha salvat una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.
Creuarem el carrer d’Espronceda, aquell poeta de qui a l’escola ens feien aprendre a els seus versos -no sé sí ara també en les classes de castellà - per recitar-los en les festes familiars, com aquell de la cançó del pirata:
"Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín".
No segueixo perquè és molt llarg. Bé, només el seu final. Com dic més d’una vegada, aquests escrits tenen l’objectiu de -sí recordem alguna cosa el dia de la marató- ens serveixin per saber quelcom dels llocs i ens ajudi a fer el camí de la nostra prova més plaent. I potser, com que en el quartet final del vers el poeta parla més que mai del mar i hi estem a prop...doncs...
"Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar".
Avançant, travessarem el carrer de Bilbao. Què podem dir de Bilbao per recordar-ho?: segur que moltes coses, però se m’acut una de molt coneguda: el club de futbol de la ciutat es manté, erra que erra i des de temps immemorial, amb jugadors nascuts al seu país. Un romanticisme que els hi funciona, curiosament, en una època on una cosa semblant no ho fan ni els clubs de petanca.
Seguirem pujant molt suaument per la Diagonal fins la Plaça de les Glòries, i durant el tram per l'avinguda estarem veient un prodigi arquitectònic, la Torre Agbar, que s’ha convertit en una nova icona de la nostra ciutat.
 |
| Vaga de treballadors de l'Olivetti. 1981 |
Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Si comento algunes coses que no són massa festives -avui que estem de festa grossa- és només per explicar el que succeïa en un temps pels llocs on estem passant. La zona del Poble Nou ha estat el paradigma d’èpoques molt difícils, no gaire llunyanes, i aquests modestos escrits no volen ser una guia turística.
D’igual manera, intento reflectir la fesomia renovada que te ara l’indret. Com veurem, el lloc està en plena transformació. Segurament, els que varem córrer la marató fa tres o quatre anys passant per aquí, comprovarem que està canviant molt, i més que canviarà. Diuen, per exemple, que serà tal la quantitat d’edificis nous que es construiran al voltant de la Torre Agbar, que perilla fins i tot la seva fàcil visió actual. Aprofitem-nos-en i mirem, mirem força, per si de cas. Poc abans d’arribar-hi, per cert, haurem fet el Km 28...i restarem contents perquè encara estarem molt sencers.
Km 28 al 29
En arribar a la Plaça de les Glòries girarem en rodó, com aquell que diu per sota de la Torre Agbar, per tornar a baixar per la Diagonal en direcció mar per l’altre lateral contrari al que hem pujat.
 |
| Torre Agbar |
Haurem tingut ocasió de comprovar que la torre és una meravella. No farem ni cas d’altres moderns edificis que hi ha al seu costat, que ens passaran desapercebuts per l’impacte que ens haurà produït la “passada” d’edifici – com es diu ara – com el que veiem.
Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i podrà deixar-se anar) tornarem a creuar els mateixos carrers que hem creuat pujant (lleugeríssima pujada que no ha d’haver matat a ningú), i veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció, que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar. Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra.
I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics- a carrers, districtes i barris, som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou.)
Passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment, perquè un dia que s’havia de fer va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.
Travessarem també la emblemàtica Rambla del Poble Nou, un altre dels carrers transformats, però que conserva en certa manera la seva essència. La conserva especialment en la part de baix, una mica més enllà d’on la creuarem, amb algunes botigues antigues, bars, habitatges -alguns amb decoració noucentista-, associacions històriques com el Casino de l’Aliança, monuments com el dedicat al Doctor Trueta, placetes...Sí no fos perquè estem fent una cosa molt important avui, i encara no és l'estiu, estaria bé acostar-nos a l’Orxateria Tio Che - també amb estètica modernista- on, després de Can Sirvent del carrer Parlament, serveixen la millor orxata de Barcelona pel meu gust.
 |
| Camp del Júpiter. Anys quaranta |
I parlant d’història, és possible que puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.
I avançant per l’avinguda Diagonal avall, quan arribem a la cruïlla amb els carrers de Pere IV i de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa- ens trobarem l’indicador del Km 29.
Del Km 29 al 30
En aquesta cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada. Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem el contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són: desenes de famílies i centenars de persones, segons diu la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla, i, com fa molts anys van fer els que es van instal•lar al Camp de la Bota, s’han construït una barraca per subsistir.
Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social. Si ho he esmentat és només perquè no vull obviar la realitat que hi ha a l’indret i que ens passarà desapercebut.
Continuarem baixant per la Diagonal per acabar de fer tota l’avinguda fins al final (Dir que anirem “fins al final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda, ja que és sabut que la numeració de tots els carrers de Barcelona que no són paral•lels al mar hi comencen; i els que són paral•lels ho fan a l’Hospitalet, per entendre’ns).
Bé, anirem baixant, i ho farem a la recerca del quilòmetre 30 de la marató, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dotze. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.
Per la Diagonal també veurem uns rails al terra. Són les vies del Trambesòs, la parella del Trambaix que ja coneixíem perquè “l’hem vist!” fa molta estona, quan corríem els primers quilòmetres de la marató per la part alta de l’avinguda (segurament més ràpid que ara que ja en portem trenta). El Trambaix i el Trambesós són, en efecte, una parella de tramvies, que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre no circularan.
 |
| Parc de Diagonal Mar |
Km 30 al 31
Passarem pel costat del Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt fent música per animar-nos, una cosa que és molt d’agrair...especialment a partir d’ara.
Especialment a partir d’ara, perquè just en aquest punt, semblarà mentida (o no), però n’haurem fet ja trenta. Dit d’aquesta manera, semblarà que ja em fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 33 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg. Que ningú dels que avui fan la marató per primera vegada -que em sembla que són una bona colla- s’espanti. Ara, a partir d’ara, és el moment en el qual l’entrenament que hem fet, i la il•lusió que ens suposa acabar una prova mítica com aquesta, ens ajudarà. Potser ho passarem fotut, però -deixeu-me ser recorrent- com deia en Barack Obama: “Yes, we can”.
Arribarem de nou a la Plaça de Llevant per finalitzar el trajecte que hem fet amunt i avall de la Diagonal,
mentre veiem de nou, en front nostre, un altre prodigi de l’arquitectura actual, com és l’edifici el Triangle del Fòrum,ideat pels arquitectes Herzog i De Meuron.
 |
| Museu Blau. Esquelet de balena |
A propòsit del Triangle, i després d’haver passat per edificis tan emblemàtics com els que hem passat des que hem començat la marató, potser ens vindrà al cap una pregunta: ¿com és que el Palau Sant Jordi, la Torre de Collserola, l’Hotel Arts, la Torre Agbar, el Pont de Bac de Roda, l’Illa Diagonal... les darreres grans obres arquitectòniques de Barcelona són d’arquitectes de fora de Catalunya? ¿On són els hereus d’en Puig i Cadafalch, Domènech i Muntaner, Gaudí, Coderch...?
De totes maneres, potser avui no ens hem de fer aquestes preguntes tan difícils de respondre. Passant tan a prop del Fòrum com ho estem fent, potser ens ajudarà més rumiar sobre les interessants reflexions d’alguns pensadors a propòsit dels esdeveniments d’aquells dies de l’any 2004, una d’elles, per exemple, la del Premi Nobel de la Pau de 1991, Aung San Suu Kyi, que va dir, per a mi, una cosa memorable: “La pau, el desenvolupament i la justícia van lligats entre ells. No podem parlar de desenvolupament econòmic sense parlar al mateix temps de les condicions de la pau. O potser és possible desenvolupar-se econòmicament en un camp de batalla?”
Haurem deixat la Diagonal girant cap a la dreta per agafar el Passeig del Taulat. I així, rumiant per entretenir-nos, ara que ve el difícil, poc abans de passar pel mig del Parc Diagonal Mar corrent pel passeig, ens em de trobar el cartell del Km 31, que ens semblarà lluminós.
Km 31 al 32
El Passeig de Taulat, que té un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar, construït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una altra de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.
 |
| Torre de les Aigües |
I per referir-nos al lloc amb una història menys macabre, diguem que també molt a prop, a la nostra dreta, passada la torre, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril del segle XIX i s’ha conservat l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, i és una Fundació on hi ha diversos petits tallers i empreses, una d’elles d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi, que té un estudi on hi treballen -no ho hagués dit mai- més de 40 empleats.
Al final de Selva de Mar girarem a la dreta per agafar el Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer, on poc després d’agafar-lo, trobarem el Km 32.
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria!
Una altra curiositat observada pel sotasignat: entrenant per Barcelona (i mirant al terra per no fotrem de lloros), he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...¿O és a l'inrevés?
Km 32 al 33
Avançant per Garcia Faria intuirem que les platges de la zona les tenim a prop, a l’esquerra del nostre pas en aquest tram. I això és bo.
 |
| Platja de la Mar Bella. Ans vint segle XX |
I corrent per Garcia Faria recordarem que justament aquí, per aquesta avinguda, haurem fet segurament més d’una vegada la Cursa dels Nassos. Ho recordarem, però no és qüestió d’enyorar el fàcil que és córrer una cursa de 10 quilòmetres com aquesta, comparada amb la que estem fent ara. O ves a saber, perquè hi ha gent, entre els quals m’hi compto, que qualsevol cursa els deixa fet pols per curta que sigui. Ja se sap, córrer no és jugar al parxís.
A l’esquerra nostra, abans d’anar a buscar l’Avinguda del Litoral, veurem el Poliesportiu de la Mar Bella, un complex on s'hi practiquen molts esports, i on els que som aficionats a aquesta fal•lera del córrer venim a buscar el dorsal de la Cursa dels Nassos, precisament, perquè és on hi munten tota la infraestructura d’aquesta prova de l’últim dia de l’any.
Passat l’edifici hi ha una pista d’atletisme. Es va construir en els terrenys on el Club Canaletes hi tenia fa uns anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és quasi segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri, que fa uns anys estava presidit pel doctor Lluís Bertran, un ex campió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava la seva passió per l’atletisme a qui es possés per davant.
No hi ha més remei: haurem de pujar un pont per abandonar Garcia Faria i agafar l’Avinguda del Litoral. El pont, que està en el carrer de la Jonquera, és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral. S’ha de dir que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem en el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder veure el mar a prop, perquè haurem arribat a tocar la platja en aquest moment.
A més a més, passat el pontet enfilarem l’Avinguda del Litoral on de seguida veurem, emocionats, el senyal del Km 33 i ens pujarà l’adrenalina.
Km 33 al 34
Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrera d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.
Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa un temps per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el Castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El Castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el Castell i els pardals de la Rambla”.
En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-tres, i diuen els que n’entenen, que ja en fa un o dos que realment ha començat la marató. És qüestió de fer-los-en cas i anar amb compte, procurant no deixar-nos envair per la sensació de cansament.
A propòsit, els que no han fet mai una marató es pregunten quines són les raons per les quals, quan s’està fet caldo, es pot aguantar fins el final. La resposta és complexa: la il•lusió d’acabar un repte t’ajuda...el compromís amb tu mateix... haver dit tantes vegades als teus que faràs la marató...saber que t’espera algú a l’arribada... la recompensa de la “glòria promesa” en passar la meta...Què se jo!
El cert és que, des de que hem agafat l’avinguda Garcia Faria i l’Avinguda Litoral, estem fent uns dels quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 32 fins el 36-37. No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no - el famós mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”) i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.
Tornant a la qüestió de les platges, el cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així, en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de la que dèiem de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.
Ara és una sort poder banyar-se en aquestes platges homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, que ho prohibia, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”.
Uns anys més tard s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.
 |
| Una platja de l’est d’Estats Units.1922 |
hi havia llocs on un vigilant ho mesurava.
Al març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estem passant són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar. I fins i tot, ara, naturistes que es banyen despullats.
Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues “torres bessones” nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè com és sabut, allà va ser afusellat Lluís Companys sense cap més càrrec que haver estat el president de la Generalitat de Catalunya. Molt lluny, físicament i espiritualment, perquè de fet, la vegada que tenim més a prop el castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona, comença a les seves portes.
 |
Carmen Amaya, ja famosa, visitant el Somorrostro. Any 1953. |
No el veurem, però passarem, com deia, molt a prop del cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui coincidís en primer diumenge de mes, no hi entrarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”
Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del Parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i després de la Plaça dels Campions, abans d’enllaçar pel carrer de l’Arquitecte Sert, ens trobarem amb un altre indicador dels que fan molt goig, el del Km 34.
Km 34 al 35
Tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miro de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes).
En aquests indrets ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els elements al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre “olímpic” esforç.
Fixem-nos-hi: en la Plaça dels Campions per la qual hem passat pel costat fa un moment -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra de la plaça hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit arribarem a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi.
 |
| Carl Lewis saltant a l'Estadi de Montjuïc |
Una precisió: tots els esportistes no es van allotjar a la Vila Olímpica, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.
Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot ens semblarà al passar que sentim cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè i el Freddy Mercury, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.
Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.
A l’arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans haurem vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery.
Al girar, també veurem enfront nostre a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.
 |
| El Cul al Parc Carles I |
Per l’Avinguda Icària enllaçarem aviat amb el Passeig de Circumval•lació i poc després ens trobarem amb l’indicador del km 35, i potser ens preguntarem -tant de bo- què és allò que en diuen “el mur de la marató”.
Km 35 al 36
Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant, un se n’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa , que és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.
Estarem de sort, però, perquè cada vegada més, anirem trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals ens ha de servir extraordinàriament per ajudar-nos. Segurament, també trobarem més gent pel carrer animant-nos. Tot plegat ens ha de servir per assolir el nostre repte.
Mentre avancem pel Passeig de Circumval•lació veurem a la nostra esquerra els magnífics i futuristes edificis de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida i el de Gas Natural. Anar veient-los, encara que sigui una mica de lluny, ens relaxarà. A la nostra dreta, no ho veurem, però tindrem el Zoològic. L’intuirem; estarem passant per darrera del zoo, vorejant-lo, i és quasi segur que en fer-ho, tan a prop com estarem de les feres, sentirem el seu ferum. No és desagradable, i potser fins i tot ens anirà bé i ens transmeti una mica d’energia. Diuen que els animalons de la selva, quan saben que algú connecta amb ells, se’n fan amics i l’ajuden.
 |
| Construcció de la marquesina de l'Estació. 1929 |
A l’acabar el Passeig de Circumval•lació enllaçarem pel Passeig Picasso, que fa costat al Parc de la Ciutadella. Pel passeig veurem a la dreta una escultura que va realitzar Antoni Tapies i la va anomenar Homenatge a Picasso. És un cub de vidre en mig d’un estany amb un piano a dintre, pel qual regalima constantment aigua. No voldria ser irreverent, però he de dir que no m’agrada. Potser la raó estigui en que soc un tanoca i això de l’art abstracte no l'entenc; i clar, els treballs d’en Tapies tampoc. Potser el que vol el llorejat pintor i escultor és que produeixin el que deia el mateix Picasso en una frase que ha introduït Tapies en l’interior del conjunt: “Un quadre no és per decorar un saló, sinó que és una arma d’atac i de defensa contra l’enemic". Amb això, vet-ho aquí, hi podria estar d’acord...però per més que tracto d’entendre els seus quadres, no puc; i alguns d’en Picasso, tot sigui dit, tampoc. Ja em disculparan.
Mentre anem corrent, a la nostra dreta, si tenim ganes de mirar, veurem la part de dalt d’un i el costat d’un altre, de dos edificis construïts per a l'Exposició Universal que es va celebrar a la ciutat l’any 1888: l’Umbracle i l’Hivernacle, que posseeixen un agradable sabor noucentista, tot i que una mica decadent. A l’altra banda, a l’esquerra, veurem uns edificis amb porxos, del segle XIX, també agradables de mirar. Són obra del famós arquitecte modernista Josep Fontseré , i es perllonguen al llarg de gairebé tot el passeig.
També podrem veure l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons, de Domènech i Montaner que hi ha al final d’aquest passeig, a l’esquerra. Un restaurant que fou per fer les celebracions de l’esmentada Exposició Universal, convertit avui en el Museu de Zoologia.
En passar-lo girarem a la dreta pel Passeig de Pujades per anar a buscar tot seguit el Passeig de Lluís Companys, i corrent pel mig passar per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició. I a la meitat del passeig veurem, eixerit, un altre senyal que ens impressionarà: el del Km 36.
Del Km 36 al 37
Pel Passeig de Lluís Companys, tindrem, a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també ens haurem trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.
 |
Arribada de la Jean Bouin. Any 1928 |
I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui estem passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de "L’Informatiu" del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Architectonica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que hem vist fins ara durant el recorregut, La Dona i l’Ocell o La Torre Agbar relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.
Un cop passat l’Arc del Triomf enllaçarem amb la Ronda de Sant Pere. En girar per agafar-la veurem a l’esquerra un petit monument a Lluís Companys, el president afusellat pel franquisme, compost per un medalló amb el seu rostre i l’escultura d’una noia que du un mocador a la mà. L’escultor que la va realitzar es va inspirar amb una bonica història que va conèixer dels “Fets d’Octubre de 1934”, quan Companys fou empresonat per proclamar l’Estat Català. Una adolescent li va escriure un poema i li ho va enviar a la presó. El signava amb el nom de Conxita. En ser alliberat, la noia el va anar a rebre i es va identificar. En Companys li va donar el mocador blanc que sempre duia a la butxaca de la jaqueta dient-li: “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració de monument l’any 1997.
Tot just començar la Ronda hi ha una de les botigues gairebé centenàries de Barcelona, la Ferreteria Rafols. Es va inaugurar l’any 1919, i és un establiment familiar. Tenen de tot el què fa falta en una casa, com diuen els seus espectaculars rètols de ferro forjat que no ens costarà gens de veure: "Drogueria, utensilios domésticos, tornillería, herramientas y cerrajería”.
Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles, i qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer els sis quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.
Més endavant creurem la Plaça Urquinaona, on alguns no podrem deixar de girar el cap a la dreta per donar un cop d’ull a l’edifici del mateix nom de la plaça, aquell que només té vint pisos, però que anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”.
I també, al passar per la plaça, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. Ell va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Va encomanar la seva passió a molta gent. I així, dos anys més tard, l’any 1.980, la prova ja es va poder celebrar per primera vegada a Barcelona.
 |
| "L'essència del córrer". Llibre de l'Oliu |
I tot just passada la plaça d’Urquinaona ens trobarem amb un altre senyal captivador: el del Km 37.
Km del 37 al 38
Farem una mica més de la Ronda de Sant Pere i arribarem a la Plaça Catalunya. Girarem i baixarem per davant d’El Corte Inglés a buscar el Portal de l’Àngel. En fer-ho, acostumats com estem a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, ens sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la plaça hi seran per aplaudir-nos, i per tot plegat, serà especialment atractiu córrer per l’indret.
 |
| Portal de l'Àngel. Any 1913 |
El circuit d’aquesta marató és certament molt il•lustratiu del que és la nostra ciutat. Si fins ara hem passat – quina joia fer-ho corrent una vegada a l’any almenys - per zones modernes... noucentistes... ex-industrials... avantguardistes..., ara ens endinsarem, ni més ni menys, en la Barcelona medieval, i fins i tot, per la romana de fa dos mil anys.
El Portal de l’Àngel fou una de les portes d'entrada i sortida de la ciutat emmurallada, per la qual, pujant pel camí que avui és el Passeig de Gràcia s’anava directament al poble de Gràcia. Ara, l’avinguda és un pas sense tràfic, restringit a vianants i amb botigues d’allò més chic, i alguns edificis que fan recordar l’esplendor que va tenir en una època. Per exemple, el de Can Jorba –ara d'El Corte Inglés - a la dreta de la nostra baixada, on per anys que passin hom recordarà que, a primers de gener, anàvem a lliurar la carta als reis gairebé tots els nens i nenes de Barcelona. I on, inevitablement, el ros ens preguntava si ens havíem portat bé, i, invariablement, li mentíem, temorosos de quedar-nos sense l’excalèxtric o sense la nina que parlava.
Al cap de vall del Portal de l’Àngel agafarem el curt carrer dels Arcs, i en arribar a la Plaça Nova ens trobarem l’edifici del Col•legi d’Arquitectes a l’esquerra, amb els plafons de Picassó a la façana; en front, la que era la porta de la sortida de la ciutat en l’època medieval i que ara és on comença el carrer del Bisbe; i a la dreta, no cal mirar perquè és d’un barroc auster i sense cap atractiu, el Palau Episcopal.
Girarem a l’esquerra per agafar l’Avinguda de la Catedral i passarem davant de l’Hotel Colon, l’origen del qual conté una curiosa anècdota: sembla ser que pels anys quaranta, acabada la guerra, va venir un italià adinerat a Barcelona per visitar la catedral, i en no trobar habitació en cap hotel a prop, el magnat va decidir construir-ne un just davant de l’església. L’hotel presumeix d’haver estat allotjament d’escriptors com Ernest Hemingway o Tennesse Williams, i d’artistes del cinema com Vittorio Gassman o Sofia Loren, i durant més de deu anys, residència diària del pintor Joan Miró.
Seguirem per l’avinguda, un espai al qual tots li diem sempre "Plaça", per cert, i passarem per davant de la Catedral. La construcció que veiem es va iniciar l’any 1298 sobre uns terrenys on havia existit la primitiva catedral, les dades conegudes de la qual es remunten a l’any 343, es a dir fa disset segles, que ja són segles. La façana és l’obra més recent, de finals del segle XIX concretament.
 |
| Campanes Eulàlia i Honorata |
Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfonso XII amb aquest nom, en record de la santa. La segona substitueïx a una que va fer retirar Felip V com a "càstig" perquè, en el seu regnat, l'havien fet repicar en uns motins que hi va haver a Barcelona.
A l’apropar-nos a la Via Laietana pel pla de davant de la Catedral, podrem veure, de reüll, la colorista teulada del Mercat de Santa Caterina a la dreta, reconstruït fa pocs anys per l’arquitecte Miralles. Passarem un avituallament ple a vessar de voluntaris -el que més de tota la marató-, i a la seva alçada ens trobarem el senyalitzador del Km 38 i més d'un i una s'en farà creus d'haver-hi arribat tan bé.
Km 38 al 39
Girarem a la dreta i la baixarem per Via Laietana un petit tram. Passarem per la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-nos des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, l’hi va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.
A poc arribarem a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat. Girarem a la dreta per agafar el carrer Jaume I i pujar-lo - Déu n’hi do la pujadeta a aquestes alçades - fins a la Plaça de Sant Jaume.
 |
| Plaça de Sant Jaume. La Mercè de 1930 |
L’Ajuntament, amb les estàtues del rei Jaume I i de Joan Fiveller -un conseller que va protagonitzar un enfrontament històric amb el rei de Castella, Ferran d’Antequera, en reclamar-li el pagament d’uns impostos del que adquiria a Barcelona- ; les quatre columnes al balcó simbolitzant les quatre barres catalanes, i una curiosa placa de 1840 que diu Plaza de la Constitución... I l’edifici de la Generalitat, on encara es poden veure senyals de trets a la façana, producte de les moltes lluites que ha sofert el lloc al llarg dels anys. El simbolisme que té la plaça és una de les coses que, avui, més que altres vegades que hi passa, emocionen molt a aquell cridaire que conec, ves a saber el per què...
Després de creuar la plaça farem la petita baixadeta del carrer Ferran, el nom del qual no és en honor del d’Antequera per descomptat, sinó d’un altre rei, que també era absolutista però què hi farem, i en acabar-lo arribarem a la Rambla.
Quan Barcelona era romana i la petita ciutat s’agrupava damunt d’un turó, el Mont Tàber, que estava molt a prop d’on hem passat fa poc, a banda i banda hi havia dues rieres: la del Torrent de l’Olla, que avui és la Via Laietana, i la que amb el temps s’anomenaria la Rambla després que se’n digues de moltes maneres, des de d’en Malla , d’en Bononat, de Ponent, de Pons... fins a del Codolell, pels petis còdols que hi havia.
Com sigui, i pel que diuen els erudits -als que tantes vegades estic recorrent des què m’ha donat per fer aquesta sui generis fisonomia del recorregut de la marató, i per a qui ara, a punt d’acabar-la, vull fer-ne un reconeixement - el mot "rambla" significa torrent o riera, i prové de l’àrab. És curiós, tanmateix, que en el vocabulari anglès modern figura també la paraula "ramble" que significa excursió a peu. Serà per això de la gran popularitat de la Rambla entre els turistes anglesos?
 |
| Sortida del Liceu. Pintura de 1902 |
Molt aviat passarem per davant d’un altre hotel amb molta història: l’Hotel Oriente, també a l'altre costat de la Rambla, on, entre d’altres personatges, s’hi va allotjar el famós escriptor de contes Hans Chrstian Andersen, i on, potser per això, s’hi celebra una tertúlia literària cada últim diumenge de mes (qualsevol aficionat a la lectura hi pot anar), anomenada "El sofà literari".
La Rambla, per on seguirem fins arribar al monument a Colom, que ja l’estem veient, fa una mica de pendent cap avall. Si no, com haguessin arribat les aigües que baixaven de la serra de Collserola. De la Carretera de les Aigües, per exemple?
A propòsit, la Carretera de les Aigües, allà dalt, sota el Tibidabo -on més d’un i més de dos dels que estem ara aquí a baix segur que hi ha fet algun quilòmetre d’entrenament- no s’ho diu “de les Aigües” per aquelles que baixaven, si no perquè des de principis del segle passat, l’empresa Agbar (els de la torre) hi van construir una conducció d’aigua per abastar la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer cent anys després, la van aplanar amb terra -s’hi va deixar algunes pedres, tot s’ha de dir- perquè hi poguéssim entrenar les tirades llargues d’aquesta marató que estem acabant.
Seguirem corrent Rambla avall, i justament al nostre costat veurem a més d’una estàtua humana. Quin contrast!: impàvids com estaran els artistes que ho fan, no sé pas si no envejarem la seva immobilitat a aquestes alçades de la peli.
També en veurem una, de pedra, a la Plaça del Teatre que ens trobarem tot baixant: la de Frederic Soler (Pitarra), un dramaturg que va crear el teatre català modern. A la Rambla hi ha mil coses que veure. Una d’elles, per a nosaltres, avui, més important que la de l’estàtua d’aquest bon home, amb tots els respectes. I és que a la seva alçada, hi haurà, de veres!, el senyal del Km 39.
Km 39 al 40
A la Rambla, no cal dir-ho, hi ha de tot i més. Una mica més avall, als portals dels números 22 i 24, a l’esquerra del nostre pas, per exemple, hi ha un hotel de fa poc. Al terra de l'edifici derruït hi havia uns bons forats a l’esglaó de marbre d’una de les portes. Varen ser produïts pels talons de les sabates de les prostitutes que esperaven clients picant al terra per fer-se passar el fred.
 |
| Les petjades de les prostitutes de la Rambla |
Acabarem de baixar la Rambla, i en arribar al seu final, al Portal de la Pau, ens esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de tres quilòmetres, el més difícil, per a mi, ja ha passat. Haurem de mantenir el ritme tant com puguem, haurem d’aixecar els genolls una mica, haurem de visualitzar la pancarta d’arribada, haurem de..., però ja gairebé la tenim coll avall.
A més a més, tot i que estarem una mica tocats, no ens confondrem; sabrem que l’estàtua de Colom no és humana com les d’abans de la Rambla, sinó que és una escultura de bronze realitzada per l’escultor Rafael Atché l’any 1888, que ens diu que hem d’anar cap a la dreta.
Li farem cas al senyor Colom. Anirem cap a la dreta, on ens dirigeix ell amb el seu dit demig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.
I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) girarem per agafar el Paral•lel. El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa, segons diuen, estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja ens va bé: concentració i res més que concentració és el que necessitem.
 |
| Porta de Santa Madrona al Paral·lel |
Una mica més endavant, quan haurem passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veurem a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veurem.
I ja deia que això s’acabava, perquè, justament a l’alçada d’aquest parc de les Tres Xemenies, compte amb els esglais, trobarem l’indicador del Km 40.
Km 40 al 41
Avançant pel Paral•lel podrem copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginarem que surten a animar-nos els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà.
 |
| Font de Raquel Meller |
O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien a El Molino -el centenari music-hall que va estar tancat i ara ha re-obert- i també ens animaran.
Paral•lel amunt –qui era el guapo que deia que no pujava!- anirem passant carrers del barri de Sant Antoni a la dreta, i del Poble Sec a l’esquerra, i potser recordarem les vegades que hem fet les curses que se celebren en aquests dos barris, la primera a l’hivern i la segona a l’estiu. I és que, no ens podem queixar, Barcelona és una ciutat on molt sovint -bé que ho saben els guàrdies urbans i els taxistes-, gairebé cada quinze dies n’hi ha una en un lloc o altre. Pel cap baix, 30 a l’any. Cap, però, com aquesta que estem acabant, la mare de totes les curses que es fan i es desfan. (Potser això últim m’ha sortit una mica cursi, però ho deixo).
La marató s’està acabant, i no tinc esma de seguir donant la tabarra amb les coses que ens trobem al nostre pas. No ens enganyem, no les veurà ningú, un servidor el que menys.
Diguem, tan sols que, passada la parada del metro de Poblesec haurem de dominar l'emoció perquè trobarem el senyal del km 41.
Km 41 al 42,195
Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Seguirem pel Paral•lel en pujadeta, però tant s’hi val. Ni ho notarem. Ara, que molt aviat veurem les columnes de l’edifici de la Fira, que voldrà dir que estarem a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.
La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató, podríem dir). Continuarem pel Paral•lel i ens semblarà el carrer més bonic de tots els del circuit. Aviat veurem els amics incondicionals i els familiars que estaran esperant-nos, plorosos, amb desfermades emocions, ells i nosaltres, i deixarem el Paral•lel en trobar la Plaça Espanya.
A la plaça, que ens semblarà més bonica que a la sortida,. hi veurem l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat! I una miqueta més enllà, passades les Torres Venecianes, que creurem que estan aquí des de l’Exposició del 29 esperant-nos per acollir-nos, també emocionades, trepitjarem la línia d’arribada en ple èxtasi i aconseguirem la glòria.
------o------
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
